Els gestos parlen sovint amb més eloqüència que els discursos més frondosos. El que se li va escapar ahir a Mariano Rajoy, quan en plena celebració de la desfilada militar del Dia de la Hispanitat ( ese coñazo , com ell mateix va definir l'esdeveniment en una ocasió) se li va acostar el rei d'Espanya per comentar plegats la jugada, resumeix en un segon tota la trajectòria política de l'actual president espanyol: Rajoy va arronsar les espatlles. Traducció: "A mi què m'explica? No tinc res a dir-hi; ni de Catalunya, ni d'en Wert". La Casa Reial va negar després que haguessin parlat de l'intereconòmic ministre d'Educació, però també és sabut que Joan Carles és conscient de la patinada que va suposar la seva famosa carta online , i que ara va força preocupat per la cosa catalana. Per tant, és plausible suposar que, al rei, tant les declaracions wertianes com l'enardiment progressiu de la catalanesca turbamulta li deuen caure com una operació de maluc, i que al bo de don Mariano no li va quedar altre remei que improvisar una resposta per sortir del pas. Però la primera reacció venia a dir "Sisplau, majestat, no vingui a destorbar-me ara amb aquests líos ".
És, com dèiem, la història de la seva vida. Algun dia, alguns cronistes (els més animosos, els més desvagats o els més incondicionals del personatge) s'hauran de posar a escriure biografies i estudis sobre Mariano Rajoy, per allò que a tot president li correspon de tenir el seu lloc, gran o petit, dins la història. A aquests cronistes els compadim per endavant: l'home és d'una insubstancialitat, una buidor i una mediocritat tan manifestes que literalment hauran de suar tinta per afegir una mica d'interès al relat de la seva vida i miracles. Tal vegada el tret més destacable seria la contradicció entre la seva ambició, que certament deu ser gran, i la incomoditat -més visible per moments- que li produeix l'obligació de trobar-se a la primera línia. Fa tot l'efecte que si Rajoy tingués la possibilitat de ser president in absentia , sense haver de sortir mai a donar la cara ni a gestionar cap mena de conflicte, s'hi apuntaria sense dubtar-ho ni un segon. Però el poder polític té l'inconvenient de la inevitable projecció pública de qui l'exerceix, i això multiplica en don Mariano la fatiga i la desídia que l'acompanyen des de sempre, però que d'un temps ençà desdibuixen (per contrast amb la importància dels problemes a què s'enfronta) cada dia més la seva figura. És, com Billy Bob Thornton en aquell film dels germans Coen, l'home que mai no va ser-hi. O, per dir-ho més clarament, algú a qui el càrrec li ve enorme, i ja no es molesta ni a dissimular-ho.
El càrrec i el seu propi partit, que li ve gran: vol dir que les estridències dels seus ministres no són maneres de posar-lo en evidència per fer-lo trontollar i substituir-lo més prest que tard? La resposta, en els propers episodis del serial sobre l'home que, sobretot, va ser un error.
