19/04/2012

L'home que no tenia por de Pilar Rahola

2 min

Llegit ahir a l'Ara.cat: "Álvaro de Marichalar diu que no té por de cap polític, i tampoc de Pilar Rahola". I és que aquest xicot sempre ha estat un temerari. Encara recordem les humanitàries navegacions en moto nàutica que va efectuar en el seu dia el tiet de Froilà per protestar contra la fam que hi ha al món. L'home va anar amunt i avall per mars i oceans, se suposa que guiat pel noble objectiu de recaptar fons per arreglar una mica això que aleshores se'n deia Tercer Món. Si hagués tingut més vista, podia haver acompanyat el sogre del seu germà a regular la població d'elefants a la selva, que segons afirmen els monàrquics és un dels grans problemes de l'Àfrica.

La vida, però, és ondulant i l'oportunitat va caducar: sigui pel Nóos o sigui pel nas, com diu la glosa mallorquina, el cas és que els gendres del rei d'Espanya tendeixen a ofuscar la seva estrella i, amb la seva, també la dels seus familiars. Vam haver de passar així anys d'enyorança, notant el buit de la presència d'Álvaro de Marichalar en les nostres vides. Hi pensàvem sovint, sempre que vèiem una moto nàutica solcant airosa les aigües de la Mediterrània.

Finalment el bo de n'Alvarito ha reaparegut ara, i ho ha fet en companyia de dues dames del més alt voltatge: Rosa Díez, per a qui el nostre home oficia de cara no necessàriament amable del partit UpyD, i Pilar Rahola, amb qui Álvaro de Marichalar exerceix funcions de sac de boxa en tertúlies i cenacles mediàtics diversos. Pura nitroglicerina. El tema de fons, per no variar, és el dels ferotges nacionalismes excloents (llegiu-hi el nacionalisme català i el basc; el nacionalisme espanyol, per a la gent d'UPyD, és una entelèquia dadaista), enfrontats a la indispensable unitat de destí d'Espanya en l'universal. En aquesta nova encarnació com a icona purament trash , l'amic Alvarito se substancia afirmant que no té por de Pilar Rahola, com els Antònia Font quan canten allò de " no me das miedo, Carmen Consuelo" . Ja s'ho farà, i que sant Judes, patró dels casos difícils, l'agafi confessat.

El que resulta més significatiu, però, és que el nostre motorista nàutic predilecte surti també a treure pit contra "els polítics". Això és molt propi de la gent d'UPyD, de Ciutadans i, en general, de l'extrema dreta: es presenten com el contrari dels polítics a pesar que es guanyen la vida fent política, i amb aquest rotllo de pianola es guanyen el grapat de vots imprescindible per justificar la seva demagògica i trista existència. Exactament igual, ara que hi penso, que el seu exparent reial, Don Joan Carles, que també s'ha fet molt popular a partir de fer política (i negocis) fingint que ell no tenia res a veure amb els polítics (ni amb els negociants). Ara que tots dos estan exposats al ridícul públic, potser que es reconciliïn i marxin plegats cap a Rússia, on afirma Álvaro de Marichalar que tot va com una seda, gràcies al sentiment d'unitat nacional forjat per l'amable senyor Putin. I a Pilar Rahola que ens la deixin tranquil·la (ehem, és un dir).

stats