Ho han tornat a fer. Mai satisfets amb les cotes de despropòsit ja assolides en els últims anys, exigents en la seva voluntat d’autoapagar-se, els socialistes catalans i els espanyols (PSC i PSOE, si és que encara val la pena remarcar les sigles) van oferir ahir una doble ració d’un plat tan indigest com és el de l’abolició interna d’una alternativa de govern.

Comencem pel PSOE. Alfredo Pérez Rubalcaba, un home que va arribar a presentar-se com una opció renovadora després d’haver ocupat altíssims càrrecs a la política espanyola dels últims trenta anys, va justificar ahir el vot afirmatiu a la llei d’abdicació del rei Joan Carles amb aquestes paraules: “El PSOE vol recordar les seves arrels republicanes, però també remarcar que se sent a gust amb la monarquia parlamentària”. Resumit: som republicans, però votem a favor de la monarquia. Podem imaginar que Rubalcaba (que se suposa que ha dimitit com a secretari general del seu partit, però que està allargant el seu adéu com un dia sense pa) considera que una frase com aquesta denota allò que se’n diu sentit d’estat, però des de la pobra percepció que ens n’arriba a nosaltres, és un contrasentit tan flagrant que fins i tot fa llàstima. El PSOE, d’ençà de la renúncia al marxisme i del sí a l’OTAN que va pilotar Felipe González, s’ha especialitzat i s’ha fet un fart de contradir els seus principis ideològics, però afirmar al Congrés que ets republicà per votar tot seguit a favor de la Corona és avui en dia un despropòsit massa bèstia. Gosaríem suggerir-li a Rubalcaba que faci efectiva d’una vegada la seva dimissió i que es retiri a supervisar núvols, com va anunciar en el seu dia el seu cap de files Rodríguez Zapatero.

Per l’altra banda, tenim el PSC. Ehem, què volen que els digui. Avui tot anirà ple de la renúncia de Pere Navarro a la secretaria general del partit, tot just dotze dies després d’haver afirmat públicament, davant dels micròfons d’ El matí de Catalunya Ràdio, que ell no pensava dimitir perquè tot just acabava de començar el seu projecte. Doncs miri, el que ha passat és que el Pere jo-sóc-un-líder Navarro ha acabat d’acabar la seva carrera política, que no és exactament el mateix. De fet, només gosaríem afegir a tots els comentaris que avui correran sobre el tema que el lideratge de Navarro ja va néixer mort, igual que el del susdit Rubalcaba.

Ara que parlem de difunts, em ve a la memòria que va ser precisament Pere Navarro, abans de ser agredit per la senyora de Terrassa, el que va proclamar que ell defensava l’anomenada tercera via perquè la via del sobiranisme era morta. Només se li pot retreure un excés de clarividència, que va deixar ben retratat José Zorrilla al seu clàssic Don Juan Tenorio, del 1844: “ Los muertos que vos matáis gozan de buena salud ”. En canvi, per citar un altre clàssic recent (si se’m permet l’oxímoron), n’hi ha que viuen destinats a vagar per l’espai exterior, pels segles dels segles. Amb líders com aquests, els socialistes no necessiten enemics. Si de cas, una camamilla.