La primogènita dels Pocapena, la Fàtima, no podia sofrir la fleuma de la seva germana petita, la Marta, amb aquelles ínfules hipster i les seves intenses elucubracions sobre el clítoris: la Fàtima no entenia que una cosa tan petita pogués donar per a tantes xerrades, fòrums, grups de Facebook i de WhatsApp i cercles de meditació.

- Ets una reprimida -li responia la Marta-. La feminitat és poder, has de començar a alliberar-te.

Fàtima Pocapena rebutjava les acusacions de la seva germana amb un moviment de cap, però el pitjor venia després, amb les intervencions de la mare. La matriarca Núria Pocapena adreçava una mirada vidriòlica a la seva filla major i li etzibava:

- Filla, si no aprens a comunicar-te amb el teu animal interior sempre estaràs així de pansida. Per cert, jo diria que el teu animal interior és un castor. Saps què fan, a la primavera, els castors de Nova Zelanda...?

Fàtima Pocapena bufava, s’aixecava de la gandula i abandonava la piscina per no haver de respondre el que li venia de gust: puja aquí i, com canta Pere Janer, balla. Mai s’havia dut bé amb les altres dones de la família, unes bruixes neohippies a excepció feta de l’àvia Mercè, que li queia bé per dipsòmana i per corcó. Pel que feia al seu germà Elies, sempre l’havia tingut per un inútil, i el cert era que encara no li havia vist fer res que li mereixés un canvi d’opinió. Envers el pare Feliu mantenia un sentiment vague i llunyà, que segons com s’assemblava al respecte, però també, de vegades, al mal d’esquena. Al cap i a la fi, el pare no havia mostrat cap mena d’empatia amb el marit de la Fàtima (i, per tant, gendre seu), Colau Arguimbau, un mallorquí que feia vint anys que vivia tancat dins el paller d’una possessió de Santanyí en protesta contra els continus atacs dels polítics locals contra el territori, la llengua i la cultura catalanes. De fet, el bo d’en Colau havia iniciat la seva reclusió voluntària l’endemà mateix del seu casament amb la Fàtima, de manera que mai havien fet vida en comú. Ella viatjava un parell de vegades al mes a Mallorca, li duia carquinyolis i botifarra d’ou, i conversaven. Ell sempre li deia, meditabund:

- El que faig és necessari per a la dignitat del país.

Ella l’admirava de debò, per molt que el patriarca Feliu insistís a qualificar el seu gendre de pelacanyes i de cas perdut. Mentrestant, als seus quaranta-set anys, la Fàtima feia temps que notava un buit vital, que no sabia com omplir. Però la seva condició de directora del Museu de Relíquies de la Pàtria, un xiringuito depenent de la Generalitat que son pare li havia aconseguit en els seus temps de polític, li havia de donar la sorpresa de la seva vida.