Publicitat
Publicitat

Malalts, han dit

El PP, en la seva recta final al poder (perquè hem de confiar que les urnes els en desallotgin amb claredat), ha entrat en una fase de desfici del tot impròpia d’un partit important amb vocació de govern en una gran nació, que com sabem tots no és altra que Espanya. És a partir d’aquesta premissa que s’explica que el portaveu del Partit Popular al Congrés de Diputats, senyor Rafael Hernando, ens regali amb unes declaracions segons les quals una xiulada en un partit de futbol reflecteix “la malaltia d’una part de la societat que considera que és legítim i lícit ofendre el sentiment de patriotisme de les altres persones”.

Ara mateix no recordo si ja ens havien titllat de malalts (caldria aclarir de què), però venint de qui ve el qualificatiu val la pena reflexionar-hi una mica. Qui ho ha dit és el senyor Hernando, que en una ocasió no va tenir inconvenient a afirmar que els fills de les víctimes del franquisme “només s’enrecorden dels seus pares quan hi ha subvencions”. Físicament, Rafael Hernando és una mena de clonació de personatges com Carlos Floriano, Ángel Acebes, José Manuel Soria, José Ramón Bauzá i tants d’altres. Homes més aviat adustos, amb expressió inspirada i mirada sempre llunyana, que parlen com si per la boca els brollés un missatge transcendent que finalment no és res més que una collonada. Detalls com els vestits blavosos o les grenyetes al clatell es veu que també deuen ser importants per a la posada en escena.

Bé, les consideracions sobre l’aspecte físic són el que menys importa. La qüestió que hem de tenir en compte és que tot un portaveu del PP al Congrés afirma en públic que més de noranta mil espectadors d’un matx futbolístic que xiulen un himne, en aquest cas l’espanyol, són més de noranta mil persones malaltes.

Semblava que el nivell d’insult que aquest govern d’Espanya era capaç d’enflocar als ciutadans als quals deuen sou i servei havia ultrapassat tots els límits, però es veu que cada nit, abans d’anar a dormir, es col·loquen uns cilicis a les parts flonges per poder aixecar-se l’endemà una mica més desesperats i vociferar noves i majors barbaritats. Deuen ser maneres de fer política, no diré que no, però acaben essent un pèl carregoses.

Ignoro si Catalunya o el País Basc estan malalts, o si ho estaven aquestes més de noranta mil persones que van xiular l’himne espanyol, mentre el rei Felip VI es captenia com si li haguessin penjat un collar de kriptonita. Ho ignoro i, de fet, m’és igual. Més que res, perquè em sembla que a les malalties els costa una mica convertir-se en epidèmies com les que ve a denunciar el senyor Hernando, i en canvi em sembla més lògic que un virus, com pugui ser el del fanatisme, s’estengui entre els membres d’un govern, que són moltes menys persones. És més fàcil de comprendre, sobretot si aquestes persones van obnubilades pel poder que ostenten i s’han avesat a ofendre greument qui no comparteix les seves idees. Senyor Hernando, si vol buscar gent malalta ocupi’s del seu sastre i del seu perruquer.

Riure, malgrat tot