Pot agradar més o menys, però ningú li pot discutir a Oriol Junqueras el seu sentit de l'estratègia. Després de les últimes eleccions molta gent no va entendre per què ERC no entrava al govern, i això va causar una reedició de les ja clàssiques friccions entre les dues forces principals del catalanisme, CiU i ERC (el PSC també se suposava que formava part d'aquesta òrbita, però Pere Navarro s'ha ocupat meticulosament de desmentir-ho).
El cas és que Junqueras es va decidir per una opció molt més complicada, que era la de convertir-se en soci diguem-ne intermitent del Govern, a la vegada que exercia de cap de l'oposició. No es pot estar al plat i a les tallades, és el primer que tothom va pensar. Però el tàndem Junqueras i Rovira, acompanyat de la seva cúpula, ho ha aconseguit amb èxit: tot sembla indicar que, si més no de moment, s'enduen el plat, les tallades, els coberts i les postres. Tots els sondejos, d'una banda ideològica o de l'altra, pronostiquen que, en cas que hi hagués eleccions a Catalunya, ERC seria la força més votada. I que el creixement del partit a escala estatal podria ser exponencial. ERC, i no Esquerra: tal vegada una cosa aparentment anecdòtica com el retorn a les velles sigles va poder ser un bon punt de partida per accedir a aquest moment dolç, amb prou feines dos anys després que el partit hagués conegut, a les eleccions del 2010, el seu moment més amarg. En qualsevol cas, la jugada ha sortit rodona.
Ara, en el moment decisiu, quan la cosa bascula entre la consulta del 9-N o unes plebiscitàries, és quan Junqueras finalment dóna el seu sí a la possibilitat que ERC entri al govern. "Si ens truca el president Mas i ens posem d'acord en quines àrees ens repartim", deia ahir el líder republicà en una entrevista a El Periódico. És a dir, que, com és de suposar, l'entrada dels republicans al govern de la Generalitat no serà gratuïta. I no és previsible que sigui exactament còmoda.
És obvi que l'ingrés d'ERC al Govern suposarà una crisi important dins la federació de CiU. No tan sols ideològica, sinó també en el més estricte nivell d'ocupació d'espais de poder i, per tant, a nivell molt directament personal. L'entrada d'ERC al Govern significarà per a Artur Mas sacrificis, suor i llàgrimes. I, tanmateix, segurament no li queda altre remei. I no tan sols això, sinó que també possiblement és el que el mateix Mas imagina com a futur immediat: ja va dir l'altre dia que no pensa allargar molt més la seva vida política. Com a molt un mandat, va avisar.
Un mandat, però, en què encara està per decidir quin serà el nom del president de la Generalitat. Hi ha una sèrie de possibilitats descartades: no serà Pere Navarro, ni Alícia Sánchez-Camacho, ni Joan Herrera, ni Albert Rivera ni David Fernàndez. El pròxim president de la Generalitat es dirà Artur Mas o Oriol Junqueras, i és una incògnita que segurament resoldrem aquest any que ara ha de començar. El que és interessant és que són, tant l'un com l'altre, dos bons polítics. I els temps seran curts.
