Mil dies

Quan es diu que l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez constitueix el cas més destacat entre els molts abusos contra l’estat de dret que va suposar la repressió del referèndum de l’1-O per part de l’estat espanyol, no es vol dir que els altres casos siguin menys greus. El que va passar el mes d’octubre de l’any 2017 a Espanya va ser un autèntic cop contra la democràcia perpetrat des de les institucions de l’Estat: començant per les càrregues policials contra la ciutadania el mateix dia 1, el discurs del rei Felip del dia 3 i la presó preventiva sense fiança dictada contra Sànchez i Cuixart per la jutge Lamela el dia 16. Després van venir més empresonaments i exilis, un escrit d’acusació titulat Más dura será la caída, els intents d’extradició fallits (per barroers) del jutge Llarena, els molt diversos fronts judicials oberts (en una veritable cacera contra l’independentisme, però també contra altres elements incòmodes per al sistema polític), les revelacions sobre les clavegueres de l’Estat i un judici al Tribunal Suprem que va condemnar Sànchez i Cuixart, concretament, a nou anys de presó. Aquesta condemna es va fer pública el dia 14 d’octubre, com a felicitació macabra pel segon aniversari del seu ingrés a la presó. Mentrestant, Sànchez i Cuixart han estat copiosament difamats i insultats, tractats com a terroristes, criminals i fanàtics, i sotmesos a un tracte públic rancorós i venjatiu. Comparar aquest itinerari (i el que no esmentem per falta d’espai) amb les sessions al Parlament de Catalunya dels dies 6 i 7 de setembre del 2017 (per les quals Carme Forcadell compleix 11 anys i mig de presó) és una broma d’excessiu mal gust. El fet que ara Sànchez i Cuixart -com també Forcadell, Bassa, Junqueras, Romeva, Rull, Turull i Forn- hagin obtingut el tercer grau, d’acord amb la legislació penitenciària vigent, no lleva ni una mica de gravetat als fets.

El cas de Cuixart i Sànchez és el més destacat perquè el seu ingrés a presó va significar, i significa encara avui, que qualsevol ciutadà espanyol pot ser privat de llibertat preventivament per les seves idees polítiques. I, a més, condemnat en ferm al cap de dos anys. Ells eren líders civils (Cuixart ho és encara, Sànchez ha decidit entrar en política activa com a dirigent de Junts per Catalunya), i enviar-los a la presó com ho va fer la jutge Lamela significa el trencament de la seguretat jurídica en què s’han de basar els drets a la llibertat de pensament i d’expressió, i el seu exercici en un país lliure. Es pot dir una cosa semblant sobre Carme Forcadell: a les democràcies no s’acusen, es jutgen ni s’empresonen els presidents dels Parlaments per haver exercit les seves funcions.

Els tribunals europeus hi hauran de dir la seva, naturalment, i és previsible que donin la raó a Cuixart i Sànchez i que renyin l’estat espanyol, sense més conseqüències. El temps que hauran hagut de patir presó haurà corroborat la pèssima qualitat democràtica de l’estat espanyol. És encara més amarg, perquè fa de mal dir si haurà valgut la pena.