27/12/2011

N'hi ha un que no és igual

2 min

Ja és ben cert que els clàssics sempre tornen. Fins i tot en televisió: vegin, per exemple, el festival d'Eurovisión, que, quan tots ens pensàvem que era pastura de la nostàlgia dels anys setanta i vuitanta, ha viscut una (inexplicable) revifalla que ja fa uns quants anys que dura. Un retorn tan sòlid que fins i tot es permet prescindir de l'Uribarri i els seus comentaris a propòsit de la presumpta mania que la resta de nacions en lliça evidenciaven envers Espanya cada vegada que li concedien els temuts zero points .

Doncs el mateix ha succeït amb el missatge nadalenc de Joan Carles de Borbó i Borbó Dues Sicílies, que després d'anys i panys que ja no se'l mirava ni Doña Sofia (bé, aquesta potser s'ha estimat més no mirar-se'l mai), ha conegut enguany una insòlita remuntada d'audiència que l'ha convertit en un dels programes més vistos d'aquestes festes. El motiu d'aquest fenomen, reconeguem-ho, el sabem tots, i no era altre que el populatxo estàvem ansiosos de saber si el monarca faria o no faria, en la seva al·locució, algun esment al tema del gendre. Per uns minuts, milions de súbdits del Regne d'Espanya van deixar de xuclar el bigoti de la gamba per veure què deia el sogre més ofès del món sobre la seva circumstància. I el rei d'Espanya no va decebre les expectatives: sense esmentar el nom de l'interfecte, el va bombardejar a pler amb tot un rosari de referències en contra de la corrupció i a favor de la responsabilitat de les persones públiques i l'honorabilitat de les institucions.

Espanya sencera va respirar més tranquil·la i va tornar a xarrupar el bigoti de la gamba amb l'ànima reconfortada. El dolent havia estat castigat i l'heroi del 23-F (que va ser Joan Carles, i no Antonio Tejero) havia salvat adequadament la cara. No tan sols això sinó que, com el dit de Mourinho, havia tingut l'encert d'assenyalar-nos el camí en cridar-nos l'atenció sobre el seu hereu Felip, que als seus quaranta-i-tants anyassos es troba benauradament exempt de les vel·leïtats cleptòmanes que els agafen a segons quins plebeus quan accedeixen a un plat a taula de la casa reial espanyola.

El més reparador de tot va arribar quan el rei Joan Carles va tenir el detall de recordar-nos que la justícia és igual per a tots. Gràcies, buana: tot i que fa més de trenta anys que vivim en (suposada) democràcia, teníem la sensació errònia que la justícia, de vegades, fa parts i quarts. És una sensació que tal vegada es pugui desprendre de la lectura de l'article 56.3 de la Constitució espanyola, que diu així: "La persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre referendats en la forma establerta en l'article 64". I l'article 64, en el seu punt segon, promulga això: "Dels actes del rei en seran responsables les persones que el referendin". És a dir: per mandat constitucional, hi ha almenys un espanyol que no és igual que els altres davant de la justícia, i aquest no és altre que el rei. Això sí que ens tranquil·litza definitivament.

stats