28/10/2012

Ni les rebequeries ni els ploricons

2 min

Cap de setmana de desintoxicació del PP a Barcelona, en què la desintoxicació equival a un canvi de to: de les amenaces i els menyspreus a les súpliques d'entesa i diàleg. Després d'unes setmanes força entretingudes en què una colla de ministres del govern espanyol han estat competint a veure qui la deia més grossa sobre la qüestió catalana, i després que José María Aznar fes sentir la seva inefable veu d'ultratomba, de sobte la plana major del PP aterra a Barcelona per celebrar-hi la seva intermunicipal i tant el mel·liflu Rajoy com l'estricta governanta Cospedal s'han desfet en missatges de concòrdia molt adequats per a les dates prenadalenques, i encara més per a les preelectorals. La concessió dels premis Príncep d'Astúries, amb Xavi i Casillas abraçant-se com en una pel·lícula premiada als Oscars, i amb el reial titular dels guardons discursejant en favor del bon rotllo universal, han estat la cirereta que ha acabat de confitar una maniobra decidida, tot i que un pèl embafosa, d'exaltació de la unitat. No s'ha pogut evitar algun estirabot, com el de la Fundación Francisco Franco o el d'aquest articulista que no ha tingut altra feina que calcular el nombre de tropes que caldrien per (tornar a) ocupar militarment Catalunya, però podem fer veure que no els hem sentit: ja no ve d'un pam.

L'objectiu de tot aquest bany de caramel retòric és, òbviament, mirar de rebaixar la inflamació sobiranista catalana, i desactivar en la mesura del possible les postures més extremes a una banda i a l'altra del riu Pecos. Molt bé. Problema? Doncs que tot plegat arrossega el llastre d'una absoluta falta de credibilitat. Invocar el cor, els sentiments nobles i les qualitats humanes més elevades, com la capacitat de diàleg, després de tudar un mes i mig suggerint calamitats i atrocitats sense fi ni compte, i d'haver fet escoltar les tronades supersòniques dels caces de l'aviació espanyola executant "maniobres rutinàries", senzillament no s'aguanta per enlloc. I no s'aguanta per enlloc perquè no deixa de tractar-se de reaccions molt més vinculades amb la visceralitat que amb la intel·ligència. Ara t'insulto i t'amenaço; ara t'imploro -arrossegant-me una mica, si cal- que no em deixis.

La política espanyola es troba en un moment que serà d'anàlisi molt més escaient als llibres d'autoajuda que als de politologia. Tot és emotiu i passional, i completament mancat d'aquesta virtut que Rajoy sovint reclama però que el seu partit no acaba de practicar mai, i que es diu sensatesa. No és per repetir el que ja ha dit tothom, però a can PP haurien fet santament de fixar-se en la manera en què David Cameron està gestionant un conflicte com l'escocès, tan diferent com es vulgui del català en la seva casuística interna, però tanmateix molt semblant pel que fa al fonament de la discussió: la impossibilitat històrica d'encaixar dos projectes nacionals diferents en un de sol. Aquí, en canvi, encara només hem vist rebequeries i, ara, ploricons. Ni una cosa ni l'altra serveixen per a res.

stats