20/10/2015

No barregeu esport amb política

3 min

Si no vols brou, dues tasses. Al primer bon dia, la UEFA li va clavar al Barça un calbot de trenta mil euros per delicte d’exhibició d’estelades al camp durant un partit de Champions. Es veu que el club ha intentat arribar a una solució negociada, i el resultat ha estat una nova sanció, aquesta vegada de quaranta mil euros, exactament pel mateix motiu. D’això se’n diu una actitud conciliadora.

He de lamentar que no sé ni un borrall de futbol i que sóc incapaç de jutjar si l’estratègia negociadora del Barça ha estat encertada o no, tot i que fins i tot jo puc dir que exitosa, el que se’n diu exitosa, no ho ha estat. Afortunadament, aquest diari té experts que coneixen totes les interioritats i els entra-i-surts d’aquesta història, i els recomano que no es perdin les seves cròniques i els seus articles d’opinió.

Per ignorar, fins i tot ignoro què es exactament la UEFA, i la veritat és que no tinc massa ganes de saber-ho. Ara com ara m’imagino una mena de comitè d’arxidignitats conservades en líquid amniòtic dins una piscina extraviada en algun lloc del que es coneixia com a Mitteleuropa, però no em facin cas perquè insistesc a dir que parlo des de la ignorància.

Ara bé, també puc parlar des del sentit comú, que com el seu nom indica és el mínim comú denominador d’intel·ligència que compartim tots els membres i membresses de l’espècie humana. I des del sentit comú, és una obvietat escandalosa que aquest acarnissament contra les estelades de l’afició del Barça no va de futbol, sinó d’alguna cosa molt més viscosa.

Porto tota la vida sentint que no s’ha de barrejar esport amb política, un disbarat equivalent a afirmar que no s’ha de barrejar l’oxigen amb la respiració. Fins i tot els més llecs en el tema sabem des del començament que l’esport no tan sols és competició, salut, alegria i espectacle, sinó també, i des de sempre, política. És curiós que aquests que ho neguen són els que practiquen la política a través de l’esport amb més barroeria. Són els que corren a abrigar Rafael Nadal o Fernando Alonso amb la bandera espanyola cada vegada que guanyen una competició. Són els que articulen les insofribles, per pesades, proclames nacionalistes cada vegada que juga la roja, però que en canvi senten una necessitat visceral de xiular Gerard Piqué.

Tot això és política, com eren decididament polítics els primigenis Jocs Olímpics d’Atenes. Ara, sempre s’hi poden afegir matisos. Per exemple, que el màxim que es pot objectar contra l’estelada és que no és cap bandera oficial. Però, que jo sàpiga, l’exhibició de símbols no oficials en un estadi de futbol no ha estat mai penada. Entre altres coses perquè un partit de futbol, ni que sigui de la Champions, no és tampoc cap acte oficial, i perquè qui exhibeix el símbol que li ve de gust s’entén que ho fa a títol absolutament personal. Que ho preguntin, si de cas, a tots aquests individus que en altres camps i en altres partits han mostrat i mostren, ben orgullosos, simbologia franquista o directament nazi, acompanyada de molta cridòria. Sin complejos, que diuen ells. I que sapiguem, fins avui, de forma completament i tristament impune.

stats