L'escriptora Lucía Etxebarria ha tornat a muntar el seu circ de tres pistes. Ara resulta que té problemes amb Hisenda perquè li demanen més diners dels que ella s'hauria imaginat que li demanarien. Com que no sap com ha de pagar la bufetada, ha decidit fitxar per un reality show anomenat Campamento de verano : ni més ni menys que la ja gastadíssima fórmula dels Gran Hermano , una colla de gent sense cervell convivint en un espai reduït, a veure què passa. Lucía Etxebarria, que sempre ha presumit de tenir un gran cervell (va arribar a plagiar sense miraments el poeta Antonio Colinas, cosa que no deixa de demostrar bon gust), és conscient que ingressar en la nòmina d'un programa d'aquesta mena és un problema per a la seva credibilitat com a intel·lectual. "La meva mare només m'ha demanat que no m'emboliqui amb ningú durant el programa, i també que no ensenyi els pits, i he promès que no ho faré". Per a la resta de concursants, aquesta promesa deu ser un alleujament considerable.

El motiu de la concessió que tan treballosament concedeix Lucía Etxebarria a la televisió porqueria que ella mateixa ha criticat amb tanta duresa durant molts d'anys és que, segons ella mateixa, es troba que deu "una pasta a Hisenda". Té prou ingressos per pagar el que li demanen els homes i les dones de Montoro, però no en té prou per pagar-ho de cop, de manera que graciosament ha accedit a cometre "la bogeria" (ella mateixa dixit ) de contradir tots els seus escrúpols i entrar en nòmina d'un d'aquests programes que ella ha blasmat durant anys del dret i del revés. Diu que així guanyarà "en una setmana més diners dels que guanyaria en anys d'escriure llibres", i que això li permetrà liquidar els seus deutes amb l'Agència Tributària espanyola. No ho dubtem.

Sense fer-li cap auditoria, cal suposar que l'únic que li ha passat a Lucía Etxerbarria es el mateix que a tants i tantes autònoms i autònomes que gaudim del luxe de ser súbdits del Regne d'Espanya: és a dir, que ens han apujat la franja contributiva fins al 51%, i que ens han donat un mastegot que ens hem quedat girats de cara a la paret. Allà on estàvem avesats a declaracions positives que ens obligaven a pagar cinc o sis mil euros, ara ens trobem amb autèntics robatoris a mà armada (armada per l'Estat) que ens en reclamen disset o divuit mil, sense que per altra banda els nostres ingressos durant l'any anterior hagin estat res de l'altre món.

Però això és el que hi ha: un sistema tributari, l'espanyol, que és bàsicament confiscatori. És el que es coneix com la liquidació de les classes mitjanes, i molt especialment dels autònoms: com que tot el que facturem és en blanc i no hi ha defensa gremial possible, clatellada i ja ho veurem, perquè l'Estat necessita ingressar sigui com sigui. Avui menjarem; demà ja ho veurem. Massa aturats, massa pensionistes i massa pocs contribuents. A algú li ha de tocar el rebre. De manera que farem el que puguem per pagar a Hisenda, excepte embolicar-nos amb ningú i, encara menys, ensenyar els pits.