No es pot dir que sí a M. Rajoy

És cert que el procés de degradació democràtica en el qual ha caigut l’estat espanyol no revertirà, i segurament ni tan sols s’aturarà, pel fet que el poder executiu canviï eventualment de les mans del PP a les del PSOE, en el cas que la moció de censura prosperi. Però també ho és que tot el que comporti obrir fissures o esquerdes dins el bloc del 155, que durant mesos s’ha mostrat granític, convé a la democràcia i, per tant, al republicanisme i a l’independentisme. En el casino de corrupció que ha esdevingut el nacionalisme espanyol d’estat, el PP hi ha tingut fins ara el paper de l’amo indiscutible del negoci, mentre que Ciutadans hi fa el del lloctinent jove, impetuós i furiós que apuntala el cap mentre somia de substituir-lo, si cal a les males. El PSOE, per la seva banda, ha jugat fins ara el rol del cambrer de guàrdia a la barra, i de tant en tant el de pianista: un paper secundari, servil i humiliant, el del cooperador que és necessari però de qui no se n’espera res més que un seguidisme boví i acrític. Que de sobte, en un moment en què el casino rep una dura condemna judicial, el cambrer aprofiti per revoltar-se contra el cap, deixant-los descol·locats a ell i al lloctinent xulet, és un gir de guió certament imprevist que fa que el drama es posi interessant. I que s’obri a noves possibilitats, nous girs que ara com ara potser no es veuen, o tan sols s’entreveuen, però que en qualsevol cas queden dins l’àmbit de l’especulació.

Es miri com es miri, això sí, el que és cert és que abstenir-se o votar que no a la moció de censura del PSOE equivaldria a votar sí a M. Rajoy i el PP (que no és únicament el PP de Rajoy, sinó també, i potser sobretot, el PP heretat d’Aznar). Com ho va fer, per cert, el mateix PSOE en abstenir-se en la seva investidura. I, per fer-ho, als socialistes els va caldre defenestrar amb una virulència al·lucinant el mateix Pedro Sánchez que ara torna a ser secretari general del partit -després de l’etapa amb una gestora inusualment longeva- i a qui tot just fa uns dies sentíem titllar de racista el president Torra (buscant criminalitzar així tot l’independentisme) cada vegada que obria la boca. Vull dir que la situació ho és tot menys clara i senzilla, i també és evident que la multiplicitat dels suports que necessitarà Sánchez (si el PSOE no arriba a un acord a l’últim moment amb Ciutadans, o el PP no duu a terme una maniobra inesperada a l’estil Comunitat de Madrid, però totes dues possibilitats semblen improbables) fa imaginar una inestabilitat governamental absoluta.

Però el PP, en particular, ha fet massa mal a la democràcia i a l’estat de dret, i, per molt que alguns diguin que som República i que a Espanya no se’ns hi ha perdut res, el cert és que el que passi o deixi de passar a l’estat espanyol afecta i condiciona de ple la realitat política de Catalunya. Rajoy ha de caure ni que sigui només per veure com és el paisatge després de l’esfondrament. Com s’hi respira. I a partir d’aquí, sense més dilacions, actuar.