08/10/2012

Sense el PSC també és possible

2 min

Josep Ramoneda formulava ahir a la seva columna una pregunta que posava el dit a la nafra: què pot votar avui un ciutadà d'esquerres partidari de la independència? Fa un parell de setmanes, al Quadern de l'edició catalana d' El País , Jordi Gràcia, en un extens article, venia a fer-se la pregunta més o menys inversa: quina resposta pot donar l'esquerra (catalana) davant de l'envit independentista de la dreta (també catalana)?

Són preguntes no tan sols oportunes, sinó necessàries. Però que arrosseguen un llast, que és el de la perplexitat davant d'una composició de lloc mai no prevista. Per exemple, és molt possible que, per a un català d'esquerres partidari de la independència, una opció ben plausible per votar el pròxim 25-N sigui CiU. O ERC, si el votant en qüestió se sent incòmode donant el seu sufragi als nois de les retallades i si aconsegueix fer abstracció de la frustrada cimera independentista de dijous passat, en què el menys culpable de la manca d'acord va ser Oriol Junqueras.

És a dir: que, de la mateixa manera que hi ha una part del vot del PSC que es pot desplaçar cap al PP o cap a Ciutadans, n'hi ha una altra part que, en l'actual tessitura, se'n pot anar cap a CiU sense cap remordiment. No és tan imaginable que es mogui el vot d'Iniciativa, però si ho fa, podria fer-ho, en alguna mesura, en benefici d'ERC. Ara mateix, en el panorama electoral català, i per repetir la frase més gastada del món, tot és possible.

I tot és possible perquè els votants tradicionals dels partits d'esquerres troben a faltar alguna cosa que els il·lusioni, que els mobilitzi de debò. Protestar contra les retallades és una proposta que d'alguna manera va de soi , però que ja no resulta gaire creïble després d'haver tocat amb les mans les polítiques socialdemòcrates que han aplicat els partits d'esquerres quan han tocat poder. És veritat que ERC, com deia ahir Ramoneda, ha deixat de "tenir present la primera paraula de la seva marca", però no ho és menys que el PSC i fins i tot ICV, quan han estat al govern, han oblidat ràpidament la seva tradició ideològica de transformació social.

Tot això, repetim-ho, estava més o menys digerit i era fins a un cert punt previsible. El que ja no formava part de la digestió era que CiU, fins i tot aparentment en contra dels seus pagadors seculars, s'apuntés al carro del sobiranisme. No estava previst tampoc que aquest sobiranisme es convertís en la gran força transformadora de la societat catalana, quan les seves classes mitjanes (les que fan possibles les grans fortunes dels pagadors de CiU) s'hi han adherit sense dissimulació, deixant molt enrere l'anhel d'un estat del benestar que, ara, qui més qui menys dóna per liquidat. I el que menys previst estava era que aquesta transformació es pogués dur a terme sense el concurs del PSC. Però ara resulta que el PSC havia repartit les seves ànimes entre un excés d'opcions, i que qualsevol canvi profund en la societat catalana és finalment possible sense la participació d'aquest partit.

stats