Pagar un Duran i Lleida
L'expressió castellana tomar las de Villadiego es podia traduir fins ara -m'encomano, per si de cas, als benemèrits correctors de l'ARA- per d'altres de catalanes més o menys equivalents, com ara tocar el dos , fotre el camp , fugir cames ajudeu-me o -per seguir els ensenyaments de mossèn Antoni M. Alcover, que fa uns dies el biògraf de Jordi Pujol confonia amb un delirant "mossèn Joan Alcover"- posar-se les cames a l'esquena , segons el matís que vulguem donar a l'acció de fugir precipitadament davant d'una circumstància adversa o hostil, que és l'accepció comuna que, amb matisos, podríem adjudicar a totes aquestes frases fetes. Ara estem en condicions d'afegir una altra locució al repertori de traduccions: pagar un Duran i Lleida , que concretament vindria a significar "sortir precipitadament de viatge cap a un país llunyà en vistes d'una circumstància adversa, hostil o difícilment explicable".
Els viatges, ja se sap, serveixen -entre moltes altres coses- per relativitzar els problemes i deixar-los enrere. No només això, sinó que existeix una relació de proporcionalitat directa entre la distància recorreguda i l'empetitiment de tot allò que, vist de prop, sembla immerescudament majúscul. Xile reuneix aquestes condicions: està prou lluny de Barcelona i de Madrid per permetre fer veure que una sentència de conformitat, pactada a canvi de gairebé quatre-cents mil euros, és poca cosa. Més ben dit, que ni tan sols no és res. Sobretot si es compara amb una trobada democratacristiana al país de Salvador Allende i Augusto Pinochet. Xile és un país molt bell, molt estret i molt llarg, amb el qual ens agermanen una colla de tradicions. Entre elles, les que tenen a veure amb els dirigents corruptes de la cosa pública.
El famós atracador de bancs John Dillinger va protagonitzar en certa ocasió una fuga sonada de la presó gràcies a una pistola de fusta convenientment embetumada que va servir per espantar els seus guardians. Duran i Lleida no ha fet servir cap pistola de joguina, sinó 388.000 euros (que, gràcies a la cèlebre opacitat que regna sobre el finançament dels partits polítics, ningú sap d'on han sortit), un passatge cap a Xile i una portaveu coneguda amb el nom de senyora Marta Llorens, capaç de preguntar-se en públic quin problema hi ha en el fet que sigui ella, i no el seu cap, qui surti a donar explicacions sobre el cas Pallerols. Cada escapista té els seus instruments a l'hora d'executar els seus trucs de desaparició.
Són molt oportunes les trobades democratacristianes a Xile (perquè no n'hi havia a Austràlia) el dia que toca donar explicacions d'un assumpte de robatori de fons europeus destinats a la formació de gent a l'atur. Un bon Duran i Lleida es paga amb gairebé quatre-cents mil euros d'acord amb la justícia, amb un passatge a l'altra punta de món i amb unes declaracions des d'allà del protagonista en què deixa clar que "per descomptat" no té cap intenció de dimitir. Si aixequés el cap, el rudimentari John Dillinger empal·lidiria d'enveja.
