Qui recorri al tòpic que són mals temps per a la lírica (frase d’una cançó de Golpes Bajos que, per cert, és un excel·lent poema per si mateixa) s’equivocarà, si més no pel que fa a la lírica que es fa en la nostra llengua. És obvi que la crisi, sumada als prejudicis d’alguns capitostos de la indústria editorial (que insisteixen a denunciar la poesia com un gènere deficitari, com si no ho fos molt menys que molts llançaments d’altres gèneres suposadament més rutilants que costen un ronyó i després fan figa), ha agreujat la situació de precarietat que viuen els poetes pel que fa a la seva difusió i recepció: ja deia el gran Bartomeu Fiol que la poesia és “la parenta pobra” de la literatura. Però no és menys cert que aquesta parenta pobra ha tingut sempre una mala salut de ferro, i que res ni ningú la farà desaparèixer. Per la senzilla raó que és una de les eines més exigents, més riques i més perdurables de què disposem els humans per exercir la nostra capacitat d’expressió.

Un bon exemple d’això que dic són els llibres del poeta Pere Pena (Seròs, 1962), de qui aquests dies he rebut, i llegit amb voracitat, la seva obra Tanta terra, de recent publicació. Pere Pena és un poeta a qui només li podem recriminar un excés de reticència i de demora a l’hora de donar els seus versos a impremta, però que a canvi garanteix el plaer d’una lectura sempre madura i feliç, que exigeix de seguida el plaer multiplicat de diverses relectures. Tanta terra és un llibre que, vers rere vers, evoca i celebra la infantesa, la joventut, les nits memorables, els matins de glòria i el temps de les cireres, i que ens ajuda a fer-nos càrrec del pas del temps no tan sols com un fet inexorable (que també), sinó com un comprovant d’un goig de viure que el poeta aconsegueix encomanar-nos i fer-nos sentir. Com que Pena és caçador, la seva traça a l’hora d’aplicar el millor de la cinegètica a l’escriptura dóna resultats vivificadors com un passeig matinal en plena garriga: Pena ens fa seguir el rastre d’una idea, d’una imatge o d’un matís amb la precisió i l’eficàcia d’un llebrer. I, com els bons caçadors (els dolents no ens interessen), és un home meravellat per la naturalesa, pel sol, per la llum i pel simple fet de ser viu. Juntament amb la de Txema Martínez i la del mestre Pere Rovira, la veu de Pere Pena configura un triplet d’algunes de les millors i més vigoroses (i alhora delicades) propostes poètiques que tenim avui a l’abast en català, i que en aquest cas ens arriben totes tres de les terres de Ponent. L’enhorabona, doncs, a Pere Pena i a l’editorial Llibres del Segle, que sota el segell de la seva benemèrita Sèrie Culip ens posa davant dels ulls aquest Tanta terra que arriba per proporcionar-nos tantes ganes de llegir i de viure, que són activitats germanes.

Hi havia més motius d’alegria per comentar: l’èxit de la Setmana de la Poesia de Barcelona o el bon rumb que porta l’Any Vinyoli, sota la direcció de Jordi Llavina. Però hem esgotat l’espai: hi haurem de tornar aviat.