Plebiscitària Camacho
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va dir la setmana passada que no hi haurà independència de Catalunya, i que sobretot les eleccions proposades (però encara no convocades, és cert) a Catalunya el 27-S són lisa y llanamente unes eleccions autonòmiques com qualsevol altres. És una manera com una altra de negar el caràcter plebiscitari que la llista encapçalada per Raül Romeva (llista encara sense nom) vol atorgar a aquests comicis.
És un posicionament tan lícit com qualsevol altre, però hauria de tenir un mínim de coherència. Perquè mentre Rajoy encén el seu puro de tota la vida dient que això són unes eleccions com les que es podrien celebrar al Parlament de la Rioja (amb tots els respectes), la màxima dirigent del seu partit a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, crida a sometent demanant la unitat de les forces “constitucionalistes” (llegiu “espanyolistes”) per evitar “la desconnexió de Catalunya respecte d’Espanya”.
Em sap greu, senyora Camacho, però no es pot desactivar una convocatòria plebiscitària convocant-ne una altra. No sé si se n’havia adonat, però amb aquesta crida a la unitat dels constitucionalistes no tan sols justifica la seva paga a can PP, que ja entenc que és una causa noble, sinó que de passada reforça el plebiscit que vostè diu que refusa de totes totes. Vostè mateixa ho diu: “O unitat d’Espanya o...” O què? A Mallorca de situacions així en diem que exigeixen un bon sí o un bon no. I en política d’això se’n diu, efectivament, un plebiscit. Lisa y llanamente, com diria Don Mariano amb la seva perspicàcia habitual.
