Preguntes per a un arquebisbe
El premi Alabat Sia Déu de la setmana se l'endú per aclamació l'arquebisbe de Tarragona, monsenyor Jaume Pujol, que es va cobrir literalment de glòria divina amb les seves declaracions de dilluns a Els matins de TV3 sobre violència domèstica i homosexualitat. El rosari d'opinions desgranat per l'arquebisbe és tan suculent que mereix fer-ne la sinopsi, no sigui cosa que ens hi perdéssim. Aquesta dignitat eclesiàstica considera, a saber: que les dones han de mirar els seus marits com "el més petit dels seus fills" (com a torna, els marits han de veure "un tresor" en les seves mullers); que el sacerdoci femení no és admissible perquè, en aquesta vall de llàgrimes, "cadascú té la seva funció" i les dones no poden oficiar la missa pel mateix motiu que ell no pot ser una dona ni portar fills al món, i, last but not least , que els "comportaments homosexuals no són adequats per a la persona ni per a la societat". En vista del rebombori i de la polseguera aixecada, el prelat va voler matisar ahir aquesta última opinió i ho va acabar de compondre: "Respecto totes les persones, tinguin la inclinació que tinguin, i més quan tinc tanta gent coneguda que tenen aquestes coses".
Quines coses que té la gent, eh, monsenyor? Si no li fa res, m'agradaria plantejar-li alguns dubtes de catequesi. ¿Els homes que peguen a les seves dones, o les maten, ho fan perquè a elles se'ls va descuidar de tractar-los com el més petit dels seus fills? I un de més inquietant: ¿els homes que no són tractats per les seves dones (perdó: pel seu tresor) com criatures de bolquers estan predestinats a maltractar-les? Dispensi l'atreviment, tinc més qüestions: ¿oficiar missa és una funció biològica, com gestar o parir?, ¿li sembla que és una comparació adequada? Però, vaja, el que a vostè no li sembla adequat és el que en diu "comportament homosexual": ¿ser homosexual és un comportament? ¿I ser heterosexual també ho és? Quina mena de comportament és el d'una dona heterosexual que no tracta el seu marit com al més petit dels seus fills? Quin càstig mereix? I encara una de personal, monsenyor: quan vostè esmenta la seva mare, o les seves germanes, per justificar les coses que diu, ¿no sent una mica, almenys una mica, d'incomoditat, com si els hàbits li anessin justos?
Si vostè llegeix això, monsenyor, potser pensarà que es tracta del típic i fàcil escrit anticlerical. No ho és, cregui'm. Al contrari: són les religions monoteistes -com el cristianisme, l'islam i el judaisme- les que ho posen fàcil amb la seva obsessió per controlar i dirigir la vida íntima de les persones, on mai s'havien d'haver ficat i amb tot el mal que hi han fet. No serà la primera vegada que recordem en aquesta columna l'evangelista Mateu (23, 27-32): "Sou semblants a sepulcres blanquejats, que per fora semblen brillants per als homes, però realment, a l'interior, són plens dels ossos dels morts i amb tota la brutícia". Per dir-ho un altre cop en paraules seves, monsenyor, reflexionem sobre això.
