Presos, preses, serenitat

Carme Forcadell ha manifestat en alguna ocasió que, quan surti de la presó, es veu tornant a la vida civil com a activista feminista. No és estrany, ara que ella i Dolors Bassa han hagut de conèixer com és la vida de les dones a la presó. Sé tan poc de presons com la majoria dels que en parlen, però no calen grans capacitats d’observació, ni tan sols ser activista feminista, per veure que el sistema penitenciari està pensat, també, per als homes, d’acord amb una concepció tan retrògrada de la vida en què les dones no tenen iniciativa ni per delinquir. Si ho fan, se les confina en centres que no reuneixen les condicions dels centres dels homes, o en mòduls específics on van a parar de qualsevol manera. A Catalunya, Dolors Bassa i Carme Forcadell han estat separades, i a les seves presons de Puig de les Basses i Mas d’Enric no han disfrutat (o n’han disfrutat molt menys) de l’escalf ciutadà, polític i mediàtic que sí que han tingut els seus companys de Lledoners durant aquests mesos de reclusió. No és un retret, és una constatació.

Que Forcadell i Bassa hagin hagut de conviure amb preses comunes no és ni de bon tros el pitjor, com han lamentat alguns opinadors: no és condescendència dir que entre els delinqüents i els presos comuns hi ha persones valuoses, de qui s’aprèn si un vol aprendre. Queixar-se d’haver-hi de conviure és una actitud com a mínim curiosa, per part de qui al mateix temps denuncia una injustícia com la que pateixen els presos polítics. En aquest sentit és molt pitjor la situació actual dels presos homes, que a Soto del Real es veuen obligats a la proximitat amb individus objectivament lamentables com Bárcenas o Rato. El sarcasme és que d’això en diguin “mòdul de respecte”.

Quan a una persona se la priva de llibertat, vol dir que se la deixa tota sola amb la por. Aquesta és la condemna. Quan desapareix la llibertat, l’únic que queda és la por en les seves múltiples manifestacions: les pròpies pors i les que intenten infligir els carcellers als presos, en aquest cas els poders d’un estat als líders d’un procés polític. I tot el que representen. Les rialletes del guàrdia civil que es burlava dels manifestants el dia del trasllat és la rialla obscena del servent que sap que l’amo també riu encara que ho dissimuli: dels presos, de la seva causa i dels que donen suport a aquesta causa.

El càstig de la presó és físic però sobretot és moral i psicològic. Per superar-lo, s’ha de governar la por, enfrontar-s’hi i superar-la. Per això cal subratllar els missatges dels presos en els moments previs al trasllat: tots, també els de Forcadell i Bassa, eren de coratge i d’autoafirmació, i tots, sobretot, cridaven d’una manera o altra a la serenitat. D’aberracions com la de divendres en veurem i en sentirem moltes en les properes setmanes. Amb elles volen fer por a la ciutadania, perquè renunciï a la seva llibertat sense que calgui ni tan sols empresonar-la. La serenitat i el pensament ordenat són essencials per no sucumbir a la por i guanyar la llibertat.