Els gairebé dos-cents assistents a la festa van guardar silenci i, del fons de la piscina, va emergir una plataforma ornamentada amb lluentons que devia fer tres metres d’alçària i cinc de circumferència. Es van encendre al seu voltant setanta-cinc bombetes que representaven els anys del patriarca Feliu Pocapena, i la banda de música va prorrompre en un tatxan! breu i estrident; després tothom va tornar a callar.

-Estimada, si sempre t’he tractat fatal -va sanglotar el patriarca Pocapena.

-I això no és res, amor -va respondre ella-. Acosta’t a bufar les espelmes.

-Les espelmes? -va preguntar en Pocapena, recuperant el to habitual-. Com vols que les bufi, si són bombetes?

-Tu acosta-t’hi -va somriure ella, pacient.

Davant de l’expectació general, en Pocapena es va posar dempeus a la vorera de la piscina, va inclinar el cos, va cloure els ulls i va bufar amb força cap a les bombetes que li quedaven més a prop.

Mentre els convidats aplaudien, de sobte la part de dalt del pastís es va destapar, i de l’interior van sortir-ne l’exhonorable president Pujol, el gendre Colau Arguimbau i el fals professor de ioga Arhasiquejahisomtots Rhascadaquisipots (també conegut com l’Artemi de Vic), abillats amb un tutú i ballant una ienka que la banda municipal executava amb gran estil. L’hereu Elies es va treure la corbata i s’hi va afegir com a ballarí de suport. Un castell de focs artificials hi va posar estrèpit i lluminària.

-Ooooooh -van opinar tots els presents, inclòs el patriarca Pocapena, meravellat de les habilitats del president Pujol.

Però la felicitat va durar poc.

-Que ningú es mogui! -va tronar una veu escanyada.

Era Enric Prat de la Riba, cap del moviment GURPS. En veure’l entrar al jardí, flanquejat pel ferotge Josep Carner armat del seu bat de beisbol, Feliu Pocapena va quedar petrificat, com la resta de la concurrència.

-És una celebració privada, deixa’ns en pau! -va cridar el patriarca.

-Se’ns ha acabat la paciència, Pocapena -va respondre Prat de la Riba-. Sabem que l’Artemi -i va assenyalar el catxes que s’estava dins el pastís amb el president Pujol i el mallorquí Arguimbau- ha volgut trair-nos. Venim a buscar els nostres cent vuitanta mil euros.

Aquí s’hauria d’haver fet un silenci dramàtic, però una detonació ho va impedir. El cervell del tal Prat de la Riba es va convertir de sobte en una massa escampada per tota la pèrgola, i, abans que prosperessin els crits d’histèria, una veu es va imposar:

-Qui més en vol?

En una mà, la copa de ginebra; en l’altra, el fusell del difunt marit. L’àvia Mercè Pocapena anava armada i volia resoldre aviat qualsevol problema.