Aquests dies, l’ARA i l’ARA Balears han retut un profund i condigne testimoni de Salvador Puig Antich i del que va significar la seva execució sota les ordres del règim franquista. Voldria tan sols afegir humilment una petitíssima nota a peu de pàgina, només per intentar explicar què significa Puig Antich per als que ara tenim al voltant de quaranta anys: és a dir, els que vàrem néixer poc abans o poc després que ell fos assassinat.

Em penso que no dic mentides si afirmo que la majoria de nosaltres, els de quaranta d’avui en dia, vàrem créixer sense tenir ni idea de la tragèdia de Puig Antich. No tan sols això, sinó que la majoria dels nostres pares, a pesar que eren adults quan es van produir els fets, no en varen tenir notícia fins molts anys més tard. En el seu moment, el crim d’estat contra Puig Antich es va convertir en causa d’indignació entre els sectors més actius contra l’agònic règim franquista, però la major part de la ciutadania, educada en la llei del silenci, ni tan sols va ser conscient d’aquella enèsima demostració de barbàrie i crueltat duta a terme pel sàtrapa Franco i el seu ordre.

Salvador Puig Antich no va ser, ni de bon tros, l’única víctima del franquisme, un règim criminal i sanguinari que va accedir al poder, i el va mantenir durant quaranta anys, literalment a sang i foc. Ben al contrari: comptant els morts de la Guerra Civil i els que es van produir gràcies a ordres signades pels successius consells de ministres del dictador, la xifra s’eleva, pel cap baix, fins a desenes de milers. A Puig Antich, però, li ha correspost d’alguna manera convertir-se en la figura emblemàtica de tota aquesta infàmia. No era culpable exactament de res, però es va convertir en el boc expiatori de tot. Inclòs l’assassinat de Carrero Blanco, en el qual ell no va entrar ni sortir per cap banda.

A mesura que hem anat descobrint la història de la mort de Puig Antich, els que ara tenim més o menys quaranta anys hem anat descobrint simultàniament les mentides de la història tal com l’ha contada la Transició. Aquí no hi va haver perdó ni reconciliació; tan sols hi va haver revengisme i abús de poder per part dels vencedors de sempre. Hi va haver humiliació per als perdedors, i hi va haver uns pactes de poder indignes que han servit per aguantar la ficció d’una suposada democràcia durant trenta anys i escaig, però que ara ja no s’aguanten més.

El garrot vil que va segar la vida de Salvador Puig Antich és una trista metàfora dels problemes que no ha sabut resoldre la democràcia espanyola. Ningú va sortir en el seu moment en defensa del reu; ni tan sols les forces opositores al franquisme, que no reconeixien Puig Antich com a seu i que actualment continuen tirant-se els morts al cap. Les dues Espanyes que va denunciar Machado continuen tan tristament vives com sempre i, just al mig de totes dues, se situa una figura com la de Puig Antich. Una figura que posa en evidència la gran estafa de la democràcia espanyola.