Punta Balena, ‘the party is fuckin’ over’

CalviàSón les vuit del vespre del dia 28 de juliol i al carrer Punta Balena de Magaluf, Mallorca, no hi ha pràcticament ningú. En lloc de cambrers amb un somriure i cambreres en tanga, com era tradició, hi ha cartells aferrats als portals i les vidrieres dels bars tancats i barrats. Contenen missatges que causen un somriure irònic: “ Somos contribuyentes, no delincuentes ”, “ We love tourists ” o “ Por la dignidad del comerciante ”. Apel·lar a la dignitat en un lloc com Punta Balena és meritori, però el premi al millor cartell se l’endú un que també es repeteix bastant: “ Iago Negueruela, dimisión ”, en referència al conseller de Turisme, Treball i Model Econòmic, Iago Negueruela.

Per acabar-ho de rematar, som al dia en què el govern de Londres ha decidit reafirmar-se en la mesura d’imposar la quarantena als britànics que visitin territori espanyol, incloses les Balears. Inclòs Punta Balena, on han vingut a beure fins a vomitar, i a defecar i tenir sexe a peu dret (no necessàriament per aquest ordre), diverses generacions de súbdits de la reina Elisabet II. Avui pràcticament no se’n veu cap, i cal repetir que som a finals de juliol, quan això cada any ja bullia en la seva pròpia salsa tòxica. Els pocs estrangers que es veuen són majoritàriament famílies (mare, pare i una o més criatures) que tenen llogat algun dels apartaments barats que hi ha a la mateixa Punta Balena o que s’allotgen en algun dels lletjos hotels de la zona. Sempre m’he preguntat on s’informen, aquestes famílies, o què les du a prendre la decisió d’anar a passar les vacances a un lloc com Magaluf. Vacances amb infants en companyia dels pitjors hooligans del seu propi país, en estat més salvatge que mai, perquè aquí ningú els ha dit mai res. Enguany el problema sanitari ja sabem quin és, i és el mateix a tot el món. En anys anteriors, a Mallorca hi havia un altre problema ben específic: l’atenció sanitària a turistes (molt majoritàriament, guiris intoxicats), que arribava a suposar una despesa de 51 milions d’euros a l’any.

Aquestes famílies de criteri qüestionable l’hauran encertada enguany sense voler, perquè disposaran almenys d’una platja en condicions. Per primera vegada en molts d’anys, la platja de Magaluf ofereix una arena i unes aigües netes, testimoni de la capacitat impressionant de regeneració que té la naturalesa, fins i tot després d’haver estat arrasada per les hordes humanes durant tant de temps, com és el cas. A primera línia hi ha alguns restaurants oberts, com ara dos Happy House que ofereixen home cooking. També estan en actiu el Kalima Beach i el Bondi Beach, dues terrasses amb música suau (no sé si encara se’n diu chill-out ) on els més sofisticats poden sopar i, després, matar-se sofisticadament a copes. Més endavant, a la confluència de les avingudes Magaluf i Olivera, es forma una plaça on hi ha alguns bars que també obren: algú ens explica que allà, quan es fa de nit, s’hi concentren els turistes que queden (i alguns residents) per muntar-hi borratxeres. La resistència etílica, podem dir-ne.

Res comparable, en qualsevol cas, ni per quantitat ni per densitat delictiva, amb els vells dies de sexe, drogues i balcòning, una versió bunyolesca (però no menys tràgica) de la tensió entre Eros i Tànatos. Dels dies de renou i fúria (i feixos de bitllets, en un percentatge molt majoritari procedents de la prostitució i el narcotràfic) només en queda la pudor que segueix dominant l’aire, i els avisos en anglès que circular despullat pel carrer està penat amb multes de 400 euros. Havent ponderat les propostes de moda estival d’un parell de botigues de souvenirs, només podem constatar que, si abans Magaluf i Punta Balena eren una zona degradada, després de la pandèmia en són una de moribunda. La pregunta és si algú tindrà encara el valor de tornar-la a la vida per seguir fent el que feia. Mentre partim, l’ombra del grotesc edifici Katmandú ens contempla, fantasmal.