Qüestió de confiança
Havia de ser una legislatura breu, els dirigents d’aquest govern de JxSí ja ho havien avisat, però és que em temo que serà extremadament breu. Aquest dimecres el president Puigdemont, una mica reconeixent que va obtenir el càrrec sense fer-ne comptes, anunciava que després de l’agost se sotmetrà a una qüestió de confiança per revalidar el seu lideratge. No diré que estigui mal fet, tant de bo els mandataris sempre estiguessin disposats a passar per aquesta mena de revàlides, i s’ha de dir que aquesta actitud l’honora, només faltaria. Ara bé, té tota la pinta de ser una posició presa després que els suposats socis de govern, altrament coneguts com la CUP, l’hagin deixat més penjat que un fuet de Vic. Dit d’una altra manera, fa pensar molt en un president sotmès a un xantatge al qual acaba cedint. Ja n’hi va haver un altre, de president de la Generalitat, que es deia Artur Mas i que va fer la seva cèlebre yenka (un pas al costat, un pas enrere, un, dos, tres) cedint a la pressió dels anomenats anticapitalistes. Anticapitalistes, però ingressant sous i dietes de diputats del Parlament, que no estan malament del tot. A canvi, Artur Mas avui en dia és un gerro xinès que de tant en tant diu alguna cosa i els cupaires es dediquen a arrenglerar-se, com diu Francesc Homs, amb les posicions del PP, del PSC i de Ciutadans, de tant com volen fer per les llibertats nacionals de Catalunya.
No passa res, tret que l’experiment de JxSí va semblar factible i fins i tot útil i imaginatiu en el seu moment, però ha quedat clar que és un projecte frustrat que, avui, l’únic que pot prometre és una qüestió de confiança contra el seu propi president, després d’haver fet tronar i ploure proclamant als quatre vents que portarien Catalunya fins a un referèndum d’independència en un termini de divuit mesos. N’han passat gairebé sis, de mesos, i francament no tinc gaire confiança que en els propers dotze es proclami la independència, si ni tan sols podem aprovar uns pressupostos entre forces suposadament independentistes. Ho diré en paraules breus: una vegada més, i ja en van unes quantes, ens hem lluït.
Ens hem passat una colla de mesos bravejant que nosaltres sí que n’havíem sabut, a diferència dels espanyols, que han fet la legislatura més breu i ridícula de seva història. I és cert, però almenys Mariano Rajoy no s’ha sotmès a cap qüestió de confiança, ni penso que li hagi passat pel cap de fer-ho, entre altres raons perquè té al darrere la força de tot un estat que, de moment, Catalunya se l’ha de pintar a l’oli. No deixarem de dipositar confiança en el president Puigdemont, que he de dir que em sembla un bon president, però tot i això la política catalana es troba en una situació més fràgil i precària que un matrimoni de Madonna. Torno a dir que queden dotze mesos, que vol dir purament un any, i de moment encara no fem altra cosa que anar de farol. L’esperit del 9-N s’ha esbravat tristament, i ara no tenim més que un president que considera que s’haurà de sotmetre a una qüestió de confiança, tenallat per la prepotència del PP i el ressentiment dels seus mateixos socis de govern. Endavant i enhorabona.
