Publicitat
Publicitat

Raül Romeva discrepa i dóna exemple

M’alegra poder dir que un polític de la meva edat em proporciona alguna alegria i em regala alguna il·lusió. Raül Romeva i Rueda té a penes un any més que jo, de manera que puc dir que no tan sols formem part de la mateixa generació sinó pràcticament de la mateixa quinta. No podem dir que siguem amics, més enllà de l’amistat que tenim en alguna xarxa social, on de tant en tant ens dediquem algun “m’agrada” a les coses que hi pengem. Però en persona em penso que només hem parlat una sola vegada, en una entrevista per al diari Avui (encara ni es deia El Punt Avui ) durant la campanya d’unes eleccions europees en què òbviament Romeva feia de candidat, i un servidor, de reporter Tribulete. Em va sorprendre molt agradablement: l’esperava sectari, i el que em vaig trobar va ser un home que estimava la literatura, la natació i el servei públic, no necessàriament per aquest ordre. També estimava profundament Catalunya i la Unió Europea, em penso que en aquest cas sí que per aquest ordre. Va fer un paper més que destacat al Parlament Europeu, que li va valdre felicitacions i reconeixements, sense voler cultivar mai l’afany de protagonisme, amb respecte pels seus adversaris i rivals, i sense considerar mai que la visió internacional i la nacional fossin incompatibles. Ben al contrari, Raül Romeva va servir la UE amb l’objectiu d’afavorir Catalunya, i al revés. Ben al contrari, em sembla que sempre ha cregut en l’harmonia entre les estructures nacionals i les supranacionals, i que ha actuat en conseqüència. Ell i Oriol Junqueras varen coincidir cronològicament com a eurodiputats, i cadascun a la seva manera varen fer una feina bona i copiosa que segurament encara no hem acabat de valorar.

A pesar de la seva relativa joventut, Romeva és un dirigent emblemàtic d’ICV, que durant molts d’anys ha estat el pal de paller de l’esquerra econacionalista de Catalunya, i pertany a la generació posterior a Joan Saura / Imma Mayol, que més d’una vegada varen arribar a distorsionar (o ho va semblar) el missatge del partit. Romeva, Joan Herrera i Dolors Camats varen protagonitzar un relleu generacional que va tornar a posar les coses al seu lloc, després de l’experiència dels dos tripartits. Ara Romeva es veu obligat a donar-se de baixa del seu partit de tota la vida, després que la formació hagi decidit que pren una posició decidida a favor de la unitat d’Espanya i d’una eventual però encara incerta aliança amb Podem. Raül Romeva, que per cert té una relació familiar amb Joan Herrera, ha tingut el valor de dir que discrepa del discurs del seu partit, on ell pintava alguna cosa, i que penja els hàbits per no haver de dir el que no creu. Al meu modest entendre, i des de fora de qualsevol lògica partidista, la seva integritat mereix l’aplaudiment de la ciutadania, i l’encoratjament a seguir-nos il·lustrant amb els seus llibres de teoria política i les seves novel·les. Raül Romeva ha sacrificat una bona carrera política per la fe en la llibertat del seu país. Li’n donem l’enhorabona.

Riure, malgrat tot