Rebentar xocolateries belgues
Segurament el pitjor que li pot passar a un estat suposadament democràtic que decideix emprendre el camí de l’autoritarisme, és que el seu intent acabi naufragant en el ridícul internacional. Per molt que el govern d’Espanya, els partits del 155 i la seva banda periodística de cornetes i tambors intentin tergiversar els fets (i ho intentaran, ausades, ma vida), la conclusió que es desprèn des d’una mirada espanyola (subratllo espanyola, i no estrictament catalana) de la resolució del tribunal de Schleswig-Holstein, primer, i de la justícia belga, ara, és clara i distinta. I es pot resumir en un sil·logisme. Primera premissa: tota l’acció del govern d’Espanya contra el Procés ha consistit invariablement a confiar en la judicialització d’un conflicte que és polític, intentant fer passar els líders independentistes i republicans per criminals. Segona premissa: com que el republicanisme i l’independentisme no són crims ni delictes, la justícia espanyola ha hagut de construir un relat basat en acusacions falses per tal de fer passar aquests líders per criminals. Conclusió: com que tot el relat judicial és fals i tota l’actuació del govern és falsa, tota la causa contra l’independentisme i el republicanisme s’esfondra quan és sotmesa a qualsevol revisió imparcial, com ha succeït a Alemanya i a Bèlgica. És tot un artifici, una farsa, un mal pas de comèdia, un rosari de postveritats i fake news. Dit d’una altra manera: una pura, bruta i colossal mentida.
El defecte greu de forma que motiva el rebuig de la fiscalia belga a l’euroordre emesa pel singular jutge del Suprem Pablo Llarena és també un defecte de contingut: quan la justícia belga sol·licita més informació a l’espanyola sobre la causa, resulta que no la pot aportar per la senzilla raó que totes les acusacions són falses i, per tant, no s’aguanten. A hores d’ara, els consellers Antoni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig són persones innocents dels delictes dels quals se’ls acusava i, per tant, són ciutadans lliures arreu del territori Schengen però no al Regne d’Espanya, on són perseguits estrictament per les seves idees polítiques. Òbviament la decisió belga suposa un referent que es tindrà en compte en els casos de Clara Ponsatí, a Escòcia, i del president Carles Puigdemont a Alemanya, on ja ha estat alliberat del delicte de rebel·lió i té pendent el de malversació, del qual acabaran sent exonerats Serret, Puig i Comín. Quan tot això acabi, el que tindrà Espanya serà el que ja tenia: un grup de polítics exiliats, juntament amb un altre grup de presos polítics. Unes excel·lents credencials democràtiques que posen en qüestió la consistència dels valors de la UE.
Coneixent el PP, el que pertoca ara és promoure el jutge Llarena a algun ascens, potser com a president del mateix Suprem i del CGPJ, en el lloc de Carlos Lesmes. Mentrestant, el senyor Jiménez Losantos pot anar pensant quin objectiu toca bombardejar ara, sense que la justícia espanyola mogui ni un dit contra els veritables promotors de l’odi.
