Roberto Carlos canta al 'Concordia'
A falta d'autogovern bona és la retòrica, com ens han demostrat aquesta setmana figures tan rellevants com el conseller Recoder, el president Mas i el ministre De Guindos (que també, no ho oblidem, pertany a un govern amb problemes de sobirania, i si no que li ho preguntin a frau Merkel). Tots tres han recorregut aquests dies a algun recurs més o menys literari per tal d'il·lustrar-nos sobre les seves enlairades preocupacions.
El conseller de Territori i SOStenibilitat (el SOS és el que va anar a implorar per les Amèriques a Sheldon Eurove(r)gas Adelson) explicava dimarts a Manel Fuentes les mancances dels traspassos de Rodalies, i ho va fer amb fina ironia: "Si als trens de Rodalies sona Roberto Carlos és perquè la Generalitat no té capacitat de decidir ni sobre el fil musical", va dir més o menys, donant a entendre la distància que ens separa de Massachusetts. No sé què té l'honorable Recoder contra Roberto Carlos, que cantava unes cançons molt boniques i sentides (els insensibles en diran cursis). Però si és pel bé de Catalunya, encoratgem el conseller a contractar músics de carrer que pugin als trens per entretenir el respectable amb cançons de Josep Guardiola (el cantant traspassat aquesta setmana, no l'entrenador). Seria un acte d'insubmissió que segur que Ana Pastor i Esperanza Aguirre sabrien valorar adequadament.
El president dels catalans, per la seva banda, va tirar del seu recurs predilecte, la metàfora, i en concret la metàfora marítima, que és marca de la casa i que cada vegada li surt més florida: tothom ja està al corrent de la seva comparació entre el Costa Concordia i una Catalunya sense retallades, de manera que no cal insistir-hi. El rumb, la duresa de la singladura, el vaixell panxa enlaire, etc. Sort, això sí, que a Joaquim Nadal no se li va acudir establir similituds entre la persona del president i la del capità Schettino, perquè encara hi hauria hagut mala maror (ei, metàfora!).
Això era el mateix dia que el ministre d'Economia es despenjava amb una imprecació francament amenaçadora. Ho va fer responent al president de la patronal Cecot, Antoni Abad, allò que "si vinguessin uns altres a fer els pressupostos, ja veuria vostè què és un ajustament de comptes". Carai, tu, quina por: encara vindran els alemanys i ens tallaran el que penja i tot. Moltes gràcies, buanaDe Guindos, per la seva misericòrdia.
Tots tres, en resum, vénen a dir la mateixa cosa: que el no funcionava segueix sense funcionar, i que el que algun cop va funcionar s'ha espatllat i només ells en coneixen el remei. És a dir, i en conclusió, que no hi ha alternativa a les seves polítiques. Esclar que, veient l'oposició que tenen, tant al Parlament com al Congrés de Madrid, a un li ve el dubte de si no tindran raó. I se li queda cara de gat trist i blau, com aquell de la cançó de Roberto Carlos.
