L’Estat de Rubalcaba
Dir d’algú que és un home d’estat no és estrictament un mèrit ni un demèrit. Ser un home o una dona d’estat és una condició. Kissinger va ser sens dubte un home d’estat, per citar un exemple que em ve al cap. Aquests dies estem veient per televisió com un jutge, Manuel Marchena, treballa cada dia per ser un home d’estat, presidint un judici polític. Ser un home d’estat requereix tones de fredor i de càlcul (alguns diran de cinisme), i el conflicte entre la raó d’estat i la raó humana, o del cor, ja és al nucli de les tragèdies clàssiques d’Èsquil i Sòfocles.
Rubalcaba no hi era entre els que van idear la Transició, però sí que va jugar un paper cabdal entre els que van ser els encarregats de desenvolupar-la (d’implementar-la, per dir-ho amb una d’aquestes horribles expressions de moda). Va ser un producte genuí del sistema polític del 78, i segurament un dels millors, ni que sigui perquè va ser un dels pocs que no es van corrompre, i, arribada l’hora de sortir de la política, no ho va fer per cap porta giratòria. Amb l’engrandiment que proporciona la mort, tothom ha corregut a ressaltar-ne la intel·ligència, fins a fer pensar que potser no és que ell fos tan intel·ligent, sinó que molts d’altres ho eren ben poc. Entre les reaccions polítiques a la notícia del seu traspàs crida l’atenció la d’Albert Rivera, un individu d’aquests que, en un funeral, tenen enveja del mort. Se n’ha destacat també l’empatia i la predisposició al diàleg, però el diàleg de Rubalcaba també era diàleg d’estat, en què es pot parlar de tot a condició que no hi hagi violència, i encara més, en què es pot parlar de tot a condició que al final s’imposi la raó d’estat.
La raó d’estat tendeix a donar per bona una certa quantitat d’injustícia en benefici de la cohesió i la prosperitat del conjunt. Encertar les proporcions a cada plat de la balança és la responsabilitat que assumeixen els homes i dones d’estat, una responsabilitat feixuga, una feina sovint bruta, que algú ha de fer. I el possibilisme indica que val més que aquesta feina la faci un Rubalcaba que no pas un Fernández Díaz o un Zoido (per mencionar el ministeri d’Interior, una de les moltes tasques que va desenvolupar el difunt dirigent socialista). Ara bé, que un home d’estat faci molta feina, i que ell estigui convençut de com i per què la fa, no vol dir que el resultat ens hagi de semblar digne d’aplaudiment, i encara menys d’un aplaudiment unànime i sense cap objecció.
Rubalcaba representa com pocs el relat de la Transició modèlica amb la qual molts vam créixer, i que després hem vist fer aigües sense remei. Amb una justícia polititzada i amb unes institucions i poders (de l’Estat) infiltrades encara per les estructures (d’estat) del franquisme. Amb un estat que durant uns anys va trobar la manera de generar benestar, però un benestar corcat per la corrupció sistèmica. I un estat que no és capaç de reconèixer plenament la seva diversitat cultural, lingüística i nacional. Descansi en pau, però alguns aspiràvem, aspirem encara, a una altra cosa.
