19/10/2017

Article 155 amb presos polítics

2 min

Surt el ministre Méndez de Vigo (el que diu Generalidad per fer-se el punyetero) i anuncia l’aplicació de l’article 155 mitjançant l’estricta lectura d’un comunicat ja emès mitja hora abans, sense preguntes posteriors. Un nou gest de diàleg, en efecte. Que es veurà confirmat dissabte, amb l’aprovació al consell de ministres de les mesures que ja estan decidides i de les que puguin acabar de forçar Cs i els sorayos més integristes en els propers dos dies, amb el PSOE fent de remolc funerari del pacte constitucional del 78, de l’esperit de la Transició i d’això que durant els últims quaranta anys hem anomenat democràcia i que ara sabem que no ho era.

No és democràtic un estat que pega a una part dels seus ciutadans i que n’empresona d’altres, sense cap més motiu que reprimir les seves idees polítiques. Les discussions sobre qüestions jurídiques són necessàries en un estat de dret digne d’aquest nom, però es tornen un sarcasme davant de l’evidència que el govern espanyol, a través de la justícia, ha ordenat que la policia agredeixi ciutadans indefensos i ha fet empresonar sense fiança dos líders de la societat civil per un delicte que no han comès i que s’ha rescatat del Codi Penal expressament per a l’ocasió. De la mateixa manera que és absurda la pretensió que les empreses marxin de Catalunya per por d’un Govern independentista, quan són el PP i el PSOE els que han aprovat, també expressament, un decret per facilitar la fugida, a més de pressionar activament les empreses per induir-les a prendre aquesta opció. El ritornello invariable en gairebé totes les declaracions dels dirigents del govern d’Espanya, fent els governants catalans únics responsables del que ja ha passat i del que passarà, indica una actitud també característica dels règims totalitaris: saben que perpetren un atemptat contra les llibertats individuals i els drets civils, i per això s’apressen a fer-ne únic responsable qui n’és la primera víctima.

Però no l’única. Fidels fins a l’obcecació a aquella expressió castellana que diu muerto el perro se acabó la rabia, potser realment es pensen que l’únic que fan és vèncer d’una vegada per totes la molèstia del separatisme i el republicanisme catalans, i que, una vegada aconseguida aquesta victòria, viuran finalment dins l’Espanya homogènia i hermètica que somien literalment des de fa segles. Però no s’han equivocat tant mai. El que se n’ha anat al diable, i per sempre, és el somni d’Espanya entesa com a projecte democràtic, lliure, avançat i inclusiu. I ha emergit l’Espanya furiosa, mentidera i autoritària que molts pensaven haver deixat enrere. No estan derrotant Catalunya, estan enfonsant Espanya. I el més trist és que tenen el cinisme de dir que així la salven, quan l’únic que intenten salvar és la cartera.

Els parlamentaris britànics que van venir d’observadors internacionals a l’1-O ho han dit a Westminster: als greus errors ja comesos pel govern d’Espanya, aplicar el 155 significaria sumar-hi un altre error majúscul. Doncs aquí el tenim. I amb Sànchez i Cuixart entre reixes.

stats