30/01/2020

Brexit, el 'lose-lose'

2 min

Corre un acudit entre els mateixos britànics que diu que el Regne Unit va entrar finalment a la Unió Europea amb la intenció de rebentar-la per dins, i que amb el pas dels anys va comprovar que això no era possible i va decidir rebentar-la sortint-ne. Sigui com sigui, si les eleccions del 13 de desembre s'havien d'entendre com un plebiscit sobre el Brexit, la victòria inapel·lable de Boris Johnson el va resoldre sense ombra de dubte: una majoria àmplia de ciutadans britànics són partidaris de la sortida del seu país de la UE. És possible que molts votants decidissin votar a favor d'una sortida ràpida per no allargar més el galimaties infumable en què s'havia convertit la política britànica a causa d'aquest assumpte, i és evident que l'actitud tèbia de Jeremy Corbyn (que va pretendre mantenir-se neutre en l'assumpte més espinós que havia afrontat el Regne Unit en dècades, com si aquesta neutralitat fos possible en algú que aspirava a ser primer ministre) va impedir que els laboristes poguessin oferir cap mena de fre o de contrapès al carisma populista de Johnson. Però també va quedar clar que el resultat de 2016 al referèndum del Brexit no va ser accidental, ni fruit únicament de l'abstenció del votant progressista. Existeix una majoria ben clara a favor d'aquesta ruptura, la qual cosa ens recorda que la democràcia, fins i tot en les seves formes més madures i avançades, com és el cas de la britànica, no és infal·lible. Una majoria pot votar opcions estúpides, i entenem per estúpides aquelles opcions que són perjudicials fins i tot per a aquells que les voten.

El Brexit també té un contingut important en termes de sobirania, ja que es pot llegir com una espècie de procés de devolution de la sobirania britànica cedida en el seu dia per Londres a Brussel·les, a la vegada que aprofundeix en el conflicte de la sobirania d'Escòcia, que va votar –també amb tota contundència– per no anar-se'n de la Unió Europea. Això ha fet que, per bé que Boris Johnson ja hagi expressat una negativa rotunda al respecte, la proposta d'un segon referèndum d'independència per a Escòcia no sigui tan mal vista des de Brussel·les com ho havia estat la del primer referèndum, o com ho és encara, per a molts sectors, la idea de la independència de Catalunya. L'autodeterminació dels pobles passa no només per separar-se, sinó també per integrar-se dins els espais de sobirania supranacionals que la ciutadania decideixi a les urnes. Són evidències que cal tenir en compte, sobretot quan el nacionalisme espanyol agita el drap antieuropeista davant de les decisions favorables als presos polítics i exiliats catalans.

La història del Brexit és d'una complexitat enorme, però a la vegada hi ha un aspecte clar i objectiu, i és que es tracta d'un retrocés, tant per a Europa com per al Regne Unit. Un lose-lose en tota regla, que només agrada a Donald Trump i als sectors britànics de la dreta extrema que lidera el mateix Boris Johnson. Una altra mala decisió col·lectiva, referendada i revalidada sota els arguments de la por.

stats