29/01/2018

Com hem arribat fins aquí

2 min

EscriptorCada vegada que el nacionalisme espanyol insisteix a titllar de pròfugs Puigdemont i els consellers que són a Brussel·les, i cada vegada que des del catalanisme o des de l’esquerra es repeteix l’obvietat que un governant ha de ser en persona al país que governa, es fa palès que (de vegades per mala fe, de vegades per inèrcia, sempre per algun interès) s’ha perdut de vista com hem arribat fins aquí. Parlar de fugats de la justícia és senzillament fals, perquè un pròfug és algú que desapareix sense que se sàpiga on és (o que intenta que no se sàpiga), i de Puigdemont i els consellers n’hem sabut en cada moment on eren i què feien, i no han deixat de donar la cara (telemàticament, quin remei) al llarg dels últims mesos.

Per altra banda, que s’hagi arribat a plantejar seriosament la possibilitat de tenir “un president per Skype”, per fer servir la caricatura més freqüent, és evidentment una anomalia que fins que no s’ha produït ens hauria semblat inimaginable. Però el que no hem d’oblidar és que el que de debò era inimaginable era que l’estat espanyol arribés a actuar amb el grau d’autoritarisme, de falsedat i de cinisme amb què ho ha fet i (no en tinguem cap dubte) ho seguirà fent en el futur immediat. Si Puigdemont i una part del seu Govern són a Brussel·les, i si s’han arribat a proposar solucions excepcionals per afrontar aquesta situació, no és per cap extravagància dels que al cap i a la fi la pateixen en pròpia carn.

Si cal que ho tornem a recordar, fem-ho. L’1 d’octubre passat el govern d’Espanya va perdre definitivament els papers, el seny i la decència i va ordenar a la policia que ataqués amb violència els ciutadans que de manera democràtica i pacífica es trobaven als col·legis electorals exercint (i, en molts casos, defensant) el seu dret a vot. A partir d’aquí no hauria de caldre afegir-hi ni discutir res més, perquè un estat i un govern que fan això senzillament han sortit dels paràmetres democràtics i han entrat dins la via de l’abús de poder. La gran anomalia no és que Puigdemont sigui a Brussel·les o allà on sigui, sinó que la policia gosés agredir els ciutadans per ordre del govern. Però és que, a més, després un fiscal general reprovat pel Congrés va presentar una querella criminal amb unes acusacions que no s’aguanten davant de la justícia d’altres països europeus (perquè són falses), s’ha aplicat un article 155 a la carta que ha laminat l’autogovern de Catalunya, s’ha posat el rei d’Espanya a fer de portaveu d’una de les parts en conflicte, s’han perseguit judicialment docents i altres persones per falsos delictes d’odi, s’ha donat carta blanca als grupuscles neonazis per actuar amb violència als carrers, s’ha crispat l’opinió pública, aquí i a l’estranger, amb insults i mentides (sovint a càrrec de ministres del govern d’Espanya), s’han convocat unes eleccions al gust del nacionalisme espanyol i, una vegada les van haver perdudes, s’han intentat impugnar mitjançant un frau de llei. I és per això i no per una altra cosa que hem arribat fins aquí.

stats