VISCA EL SISTEMA

Colpistes i autoproclamats

Els suports internacionals són igualment enverinats per una banda i per l'altra

És un exercici estèril intentar formar-se una opinió d'urgència sobre Veneçuela a partir dels suports que reben els dos líders en conflicte: Nicolás Maduro, un president de nul·la credibilitat democràtica, i Juan Guaidó, que ha decidit fer-se president ell mateix per la gràcia de la Casa Blanca. És estèril perquè és un criteri massa bàsic per a una situació tan complicada, i a més perquè els suports internacionals són igualment enverinats per una banda i per l'altra: cert, a Guaidó li fan costat Trump i Bolsonaro, però a Maduro el sostenen Putin i Xi Jinping. L'única conclusió que en pot treure algú no entès en la realitat de Veneçuela (una realitat sobre la qual tothom pontifica en funció d'apriorismes i interessos de partit) és que aquest país, igual que el seu referent cubà, està tenallat entre un autoritarisme d'esquerres en fase agònica i un altre autoritarisme de dretes que du anys esperant la seva oportunitat i ordint la seva venjança. Tot plegat, en el cas de Veneçuela, amb el petroli com a combustible de totes les maniobres de poder. I només queda plànyer la ciutadania, condemnada a les manipulacions i els abusos de dos bàndols de depredadors sense escrúpols.

El que sí que és interessant d'observar són les contradiccions dels partidaris de cadascú. A Espanya, per exemple. Les contradiccions dels defensors de Chávez i Maduro ja les coneixem, i no és per casualitat que Podem ha rebaixat considerablement la vehemència amb què en el passat solia expressar les seves simpaties bolivarianes. Fixem-nos, doncs, en aquest Juan Guaidó que ha decidit passar de la presidència de l'Assemblea veneçolana a la del govern del país sense la validació de les urnes: ha merescut l'aplaudiment immediat i unànime del PP, Ciutadans i Vox, així com el de tota la premsa espanyola que cada dia reclama un 155 perenne per a Catalunya i altres coses com la presó permanent revisable o la revisió de la legislació sobre violència de gènere. Tots ells s'apressen a subratllar que el que ha fet el seu aclamat Guaidó no és un cop d'estat, sinó una autoproclamació. La diferència es basa en el fet que no hi ha hagut un aixecament armat ni violent. Però sí que hi ha hagut almenys 26 morts i desenes de detinguts en els enfrontaments que ha causat el moviment de Guaidó dins una societat que fa temps que està sumida en un ambient guerracivilista. A Espanya hi ha nou persones a punt de ser jutjades pel que el PP, Ciutadans i Vox qualifiquen cada dia de cop d'estat, a pesar que la violència va ser del tot absent del Procés i de l'1 d'Octubre: algú s'imagina de què se'ls acusaria si el mateix 1-O, o abans o després, hi hagués hagut 26 morts? Els que diem que el règim de Chávez i Maduro és autoritari, o directament dictatorial (ja sé que tots dos van arribar al poder per les urnes; Hitler també ho va fer; Guaidó ni tan sols s'hi ha molestat), ho diem perquè aquest règim fica a la presó els seus adversaris polítics, amb acusacions falses. No sé a qui em recorda.