Coses d''españolazos', Alejandro

Fins i tot les associacions de jutges i fiscals s'esquincen les togues davant del 'whatsapp' de Cosidó

SEBASTIÀ ALZAMORA
SEBASTIÀ ALZAMORA

El flamant president del PP català, Alejandro Fernández, va dir ahir, en una entrevista a Catalunya Ràdio amb Mònica Terribas, que ell no era ningú per demanar-li la dimissió al portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó. I menys pel que va qualificar com una “conversa privada”, idèntica, segons ell, a aquella que es va filtrar el gener passat entre els exiliats (ell en diria “fugats de la justícia”) Carles Puigdemont i Toni Comín.

Diríem que algunes diferències sí que hi ha. Puigdemont enviava un 'whatsapp' a Comín per expressar-li confidencialment el seu desànim sobre el Procés (“això s'ha acabat”, deia) i, més enllà d'una certa xafarderia sobre què pensava i sentia el principal responsable de l'1-O després dels fets de l'octubre del 2017, no tenia més transcendència, ni política ni de cap tipus. El missatge de Cosidó, en canvi, que no anava dirigit a una sola persona sinó a més de 140, totes elles senadores pel PP, afirmava que el seu partit controlava “pel darrere” la sala penal del Tribunal Suprem, i ha comportat un escàndol de tal magnitud que, de moment, Cosidó no ha renunciat, però sí que ho ha fet Manuel Marchena, el magistrat assenyalat pel PSOE i el PP com a president del Suprem i del CGPJ. Hi ha motius per pensar que Marchena no se'n va per preservar la seva independència judicial (he, he), sinó perquè ha vist la mar tan bruta que ha decidit saltar del vaixell abans de naufragar-hi juntament amb els polítics que l'havien col·locat al capdamunt de la magistratura espanyola. Si fins i tot un 'españolazo' de soca-rel (per fer servir la terminologia d'Alejandro Fernández, segons ell molt divertida) com Marchena renuncia al somni de la seva vida perquè es produeix en una situació insostenible, i fins i tot les associacions de jutges i fiscals s'esquincen les togues davant de la brutalitat del 'whatsapp' de Cosidó, potser un líder del PP com Alejandro Fernández faria bé de donar-hi la importància que té.

En lloc d'això, Alejandro Fernández es va estimar més fer veure que sortia de polleguera davant la simple menció del nom d'Arnaldo Otegi. Es va embolicar en un rosari de “No consento” i “No accepto”, sense aconseguir dissimular que el que li coïa era la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans segons la qual Otegi no va tenir un judici just en el cas Bateragune. I encara va recalcar que se sentia molt orgullós del recurs del PP contra l'Estatut català davant del Tribunal Constitucional, tot i que al mateix temps adduïa que era “molt jovenet” quan això va succeir. Ignoro què entén Alejandro Fernàndez per “molt jovenet”, però, quan es va presentar aquell recurs, ell tenia trenta anys i en devia fer uns quants que s'afaitava.

Alejandro Fernández és una nova demostració que Pablo Casado només s'envolta de personatges encara més mediocres que ell mateix, a l'estil del campió mundial d'escopir pinyols d'oliva Teodoro García. Albiol ha deixat el PP català perfectament encaminat per convertir-se en un partit extraparlamentari, i Alejandro Fernández sembla l'home ideal per rematar la feina.