Cs sempre ha estat d'ultradreta

De mesures socialdemòcrates també n'incorporen la majoria de governs autoritaris

Qui s'hagi volgut creure les confuses i contradictòries maneres que ha tingut Ciutadans de definir-se ideològicament al llarg dels seus dotze anys d'existència (centreesquerra liberal, liberalisme progressista, centredreta transformador, centre-centre regeneracionista, o la més nítida: “ni de dretes ni d'esquerres, espanyols”) ha tingut el dret a fer-ho. Però cal suposar que ara, amb el pacte de govern a Andalusia amb el PP i Vox, hauria d'haver arribat el moment d'acabar amb aquesta llarga ronda de disfresses ideològiques, tan coqueta i tan perversa. Des del dia de la seva presentació en públic al Palau de la Música, el 16 de setembre del 2006, amb un cartell en què sortia un aleshores desconegut Albert Rivera nu i tapant-se els genitals amb les mans, Ciutadans ha estat un partit d'ultradreta. No ha deixat de ser-ho ni un sol dia. El mateix podem dir del PP, que des de la seva prehistòria com a AP ha allotjat dins seu els diferents corrents de la dreta espanyola, incloent-hi la més extrema. Se suposava que era una manera de tenir-la continguda, però ja fa temps (des d'Aznar) que la dreta més dura i extrema, és el que de debò pesa i mana al partit.

Algú pot objectar que el PP, i encara més Ciutadans, recullen als seus programes i als seus documents congressuals mesures socials homologables amb els paràmetres de la socialdemocràcia. També ho fan al programa que han acordat a Andalusia. Cert, però cal no oblidar que la majoria dels governs autoritaris, i fins i tot dels totalitaris, incorporen mesures d'aquesta naturalesa. Franco va posar subsidis per a la tercera edat i per a les famílies, així com pagues extres, cases de protecció oficial, mutualitat agrària o un ventall de convenis col·lectius. En les diverses manifestacions de la ultradreta, la restricció i la persecució de les llibertats fonamentals no exclou una certa arquitectura estatal que garanteixi la protecció d'altres drets, sempre que siguin convenientment tutelats per qui mana. És aquella consigna de “No et fiquis en embolics i et deixarem viure tranquil”.

El que identifica de debò la ultradreta és el discurs i la pràctica de l'odi. La diferència principal entre el PP i Ciutadans, per una banda, i Vox per l'altra, són els destinataris d'aquest odi. Els dos partits “constitucionalistes” han promogut des de sempre l'anticatalanisme més visceral (en el cas de Ciutadans va ser el motiu de la creació del partit), que en els darrers anys, des de l'agre debat de l'Estatut i la seva posterior laminació per part del TC, no ha fet més que extremar-se cada vegada més. És un discurs de l'odi diguéssim que autòcton, de consum intern espanyol. Vox també el practica, però hi afegeix a més els odis característics de les extremes dretes europees: migrants, dones i homosexuals. Ciutadans, en aquest afegit, no s'hi sent còmode, però tot i així ha signat a Andalusia un pacte de l'odi, amb vocació de reproduir-se arreu d'Espanya. Potser val la pena recordar que va ser el partit més votat a les últimes eleccions catalanes.