08/01/2020

Desfer tot això

2 min

Encarrilar el conflicte entre Espanya i Catalunya per una via democràtica exigeix no tan sols un canvi de governants i de polítiques, com és obvi, sinó també un canvi d'actituds i de mentalitats. Exigeix, per dir-ho de manera resumida, abandonar la irracionalitat, i no serà fàcil. Per les dues parts? Segurament sí, però n'hi ha una, de part, sensiblement més afectada que l'altra per una sobreexcitació permanent que li impedeix percebre la realitat de forma mínimament condreta. És la part del nacionalisme espanyol, i n'hi ha prou no tan sols amb el comportament dels seus representants aquests dies al Congrés, sinó també amb el dels mitjans que els són afins per comprovar-ho. Qualsevol punt de contacte amb la realitat esdevé impossible, perquè estan concentrats en la tasca de convertir l'adversari polític (tots menys ells) en veritables monstres. No es tracta d'exagerar els seus defectes, ni tan sols de calumniar-los, sinó que es va una passa més enllà i es procedeix a convertir-los en éssers aberrants i abjectes, esguerros de la naturalesa que literalment no haurien d'existir.

Per la banda de l'independentisme, existeix el sector que s'enroca en la mentalitat conspirativa (tot el que vingui d'Espanya no tan sols no mereix credibilitat, sinó que segur que respon a una intenció oculta) o en el pensament màgic, prou voluble per passar de considerar Europa com un enemic més a percebre-la com una mena d'entitat salvadora, una percepció que anirà en augment quan es vegi la imatge de Puigdemont i Comín (i la de Junqueras, si no ara més endavant) ocupant els seus escons al Parlament Europeu. En podem fer tanta caricatura com vulguem, però aquestes són les, diguem-ne, coordenades mentals en què es troba no tan sols una bona part de l'opinió pública, sinó també del discurs polític en el qual es basa. I és evident que, des d'aquestes coordenades, enraonar i raonar (en això consisteix el diàleg) es tornen dues coses complicades. No parlem tan sols de suflés que s'hagin inflat, sinó d'autèntics deliris col·lectius que s'han anat alimentant durant anys. Evidentment, tornem-hi a insistir, qui més ha fet perquè fos així són aquells que han instal·lat la paraula odi al mig del debat polític. Fixem-nos que anys enrere aquesta paraula no hi era, i ara és central. L'han situada aquí aquells que acusen els altres de practicar l'odi mentre són ells qui no fan altra cosa que estendre'l.

La principal expressió pràctica d'aquests discursos de l'odi (de la irracionalitat, perquè l'odi sempre és irracional) és el que coneixem com a judicialització de la política. Alts tribunals i cúpules judicials posats a servir una ideologia i a criminalitzar-ne una altra. S'ha arribat molt lluny en aquest camí de repressió i els responsables d'haver-lo recorregut no es mostren disposats a corregir res ni a admetre el més mínim error, ans al contrari. De tot plegat se segueix una conclusió, i és que per desfer tot això caldrà temps. L'acord entre les esquerres, per tant, no tan sols ha d'aspirar a ser eficient, sinó també a ser estable.

stats