VISCA EL SISTEMA

Laura Borràs, Jordi Sànchez

Tot és possible en aquest país, incloent-hi les baralles entre els partits dels presos polítics

Abans de la crisi del coronavirus, ens trobàvem immersos en un fenomen anomenat judicialització de la política, tan desagradable com antidemocràtic. Ara que ja ens trobem en diferents fases de la desescalada epidemiològica, podem constatar amb desolació que això tampoc ha canviat. Entre els bons desitjos que ens vam fer, sobre la possibilitat de millorar diversos aspectes de la nostra vida en comú, hi havia el de donar a cada cosa el valor que li pertocava. No serà així, de manera que l'esclafament impietós de l'adversari (de l'enemic) segueix cotitzant a l'alça. O tal vegada és que esclafar impietosament els adversaris (els enemics) és una cosa molt més positiva del que alguns som capaços de valorar.

Tenim per exemple la persecució contra la portaveu de Junts per Catalunya al Congrés, Laura Borràs, a càrrec del sistema judicial espanyol, per unes suposades irregularitats que en realitat no ho són (la fragmentació de contractes públics és una pràctica que es pot considerar inelegant, però que no és il·legal i molt menys insòlita: si s'hagués de dur a la barra tothom que hagi fragmentat contractes menors, la saturació dels jutjats es multiplicaria fins a l'infinit). Aquí, el sintagma "sistema judicial espanyol" és just i necessari, perquè és un d'aquests casos en què el sistema judicial actua com a justícia patriòtica, encarregada de perseguir, amb qualsevol excusa, el separatista indesitjable. Ara el guió de la història ha fet un gir de la farsa al drama, amb l'elevació del suplicatori per part del Tribunal Suprem (amb el jutge Marchena al capdavant, perquè no hi falti res) al Congrés, a fi de poder processar una persona aforada, com és el cas de Laura Borràs. Indigna que la justícia, que no tan sols és un dels poders de l'estat de dret sinó també un servei públic pagat pels ciutadans/contribuents, sigui potinejada a la vista de tothom per perseguir una manera de pensar. I que ho sigui, a més, amb la col·laboració d'una premsa que ha fet de la difamació i l'insult la seva raó d'existir, i que també segueix causant tanta vergonya aliena ara com abans de la pandèmia.

Tot és possible, se'm dirà, en un país on hem assistit a un espectacle tan escandalós com ho va ser el judici als líders de l'1-O (presidit, con sumo agrado, pel mateix Marchena) i on, com a conseqüència d'això, hi ha presos polítics. Tot és possible, en efecte, incloent-hi el fet que els partits als quals pertanyen aquests presos polítics avantposin el gust per matar-se entre ells a la defensa dels presos i dels seus drets. El darrer a sortir-ne perjudicat ha estat l'expresident d'ANC i fundador de la Crida, Jordi Sànchez, i intentar dir-hi res és debades perquè immediatament els partidaris de cada bàndol interpretaran com un insult intolerable qualsevol cosa que no passi per la irracionalitat de l'enfrontament total. Més irracional encara tenint en compte que, passades les eleccions (siguin quan siguin) és quasi segur que els dos partits es tornaran a necessitar mútuament.