10/12/2018

Perduts per Eslovènia

2 min

El discurs polític d'un moviment d'emancipació nacional hauria de ser clar i il·lusionant, i no confús ni sacrificial, amb apel·lacions al sofriment com a camí de perfecció. Dit d'una altra manera, si un moviment d'independència vol aconseguir el seu objectiu per la via pacífica i democràtica, com sempre ha insistit a fer-ho el moviment català, el que no li convé gens és fer ni dir res que pugui donar la raó a l'adversari, que insisteix sobretot a presentar-lo com un moviment extremista, reaccionari, barallat amb la realitat i essencialment violent. Els arguments d'alguns opinadors, que es dediquen a escampar la fètida idea que per fer la independència és inevitable el vessament de sang, han acabat filtrant-se entre alguns dirigents independentistes, amb resultats més aviat esperpèntics. La confusionària comparació, per part del president Torra, entre el procés d'independència d'Eslovènia i el de Catalunya n'és el penúltim exemple. És cert que hi va haver un moment en què alguns ens vam pensar veure (equivocadament) un paral·lelisme puntual entre els dos casos: va ser el 10 d'octubre de l'any passat, quan el president Puigdemont va declarar assumit, i acte seguit suspès a l'espera de reconeixement internacional, el mandat del referèndum de l'1-O. A Eslovènia també es van ajornar els efectes de la declaració d'independència, amb la diferència que el reconeixement internacional sí que es va produir. Però les paraules de Torra (“Els eslovens van decidir determinar-se i tirar endavant en el camí cap a la llibertat amb totes les conseqüències. Fem com ells, proposem-nos-ho. No hi ha marxa enrere i estem disposats a tot”) no remeten a aquell moment concret, sinó que fàcilment fan pensar en l'anomenada Guerra dels Deu Dies, en què van perdre la vida 74 persones, 12 de les quals civils. Aquestes paraules són un error monumental, i les crítiques que ha rebut Torra les va servir ell mateix en safata en el moment de pronunciar-les.

Segur que molta gent no vol viure en un estat de tan dubtosa qualitat democràtica com Espanya, però encara és més segur que ningú s'apunta a una causa perdedora. Les causes perdedores es reconeixen per la seva insistència a caure en les trampes dels contraris. Per posar un altre exemple, l'acte de Vox a Girona del passat dia 6 de desembre: com va dir el secretari general d'aquest partit d'extrema dreta, Javier Ortega Smith, “qué lugar mejor” per acudir a provocar el personal, amb la vaga de fam dels presos polítics i els resultats electorals d'Andalusia encara calents. Per desmentir-lo hauria estat molt més eficaç ignorar-los que intentar envestir contra ells o contra els Mossos. D'aquesta manera, en canvi, van aconseguir just el que es proposaven.

Si l'independentisme català aspira realment a sumar algun dia més del 48% de la massa social, cal que revisi aquest tipus d'accions i de declaracions. Perquè, en cas contrari, al que s'exposa és a sumar un percentatge bastant inferior més aviat que tard. Amb pocs però bons no es va enlloc. I barallats, encara menys.

Sebastià Alzamora és escriptor

stats