VISCA EL SISTEMA

Pèssima política

Han estat les esquerres: la vella i la nova, la que és del sistema i la que no ho és

Amb la vergonya aliena que han fet passar a la ciutadania aquests dies, que ha tingut com a resultat una altra investidura fallida, el PSOE i Unides Podem han aclarit almenys un dubte que ha sobrevolat amb insistència l'opinió pública i la publicada: no feien comèdia (ho aprofitem per denunciar l'ús abusiu de paraules com 'comèdia', 'teatre', 'literatura', 'poesia' o 'circ', que molts fan servir en sentit desqualificador: aquestes arts poden ser sovint poc edificants, però mai tan indecents com la mala política). No feien comèdia, no fingien ni sobreactuaven: molt pitjor encara, tot era en realitat el que semblava. És a dir, una exhibició de política de la pitjor qualitat en què ningú ha sabut estar a l'altura de les exigències ni complir amb les seves obligacions més elementals. Un cúmul d'ineptituds, lligat amb una massa d'orgulls mal gestionats, complexos d'inferioritat i de superioritat, ambicions i cobdícies de molt curta volada, ofuscacions, irresponsabilitat i un menyspreu total per la voluntat dels ciutadans expressada a les urnes.

Aquest darrer punt cal subratllar-lo perquè és el més important. Podem dedicar-nos tant com vulguem a dilucidar qui ha tingut més part de culpa en aquest nou funeral de tercera, després dels que ja va protagonitzar Rajoy (i el PSOE, amb la seva abstenció agònica) al seu dia. Podem analitzar amb deteniment la falta de tradició (no de cultura) de pactes en la política espanyola. Però, per damunt de tot, ha de quedar clar que estem davant d'uns polítics (Pedro Sánchez i Pablo Iglesias els primers, naturalment, però també els equips que els han acompanyat en la fastuosa aventura) que han negligit la seva obligació de donar compliment al mandat democràtic. És cert que l'estat espanyol passa per una etapa d'excepcionalitat –començant pel fet que té presos polítics, contra els quals ha celebrat un judici polític–, però la ciutadania va respondre a aquesta excepcionalitat amb el que se sol dir que és una demostració de maduresa i de fermesa democràtiques: acudint a votar amb una alta participació i donant un missatge clar sobre quins polítics, i sobretot amb quins plantejaments, havien de governar Espanya els propers anys. Aquells a qui anava dirigit el missatge no tan sols l'han desoït, sinó que l'han grapejat de qualsevol manera i finalment l'han menyspreat amb una frivolitat que escarrufa. Han estat les esquerres: la vella i la nova, la que és del sistema i la que no ho és. L'oportunitat desaprofitada certament és històrica, i és lògic preguntar-se quina capacitat tindrien de governar aquells que ni tan sols són capaços de posar-se d'acord en el més bàsic, més que més quan havien rebut un mandat tan clar i inequívoc.

Ara només queda el mal menor, i és que s'acabi formant govern en el nou termini que acaba el 23 de setembre. El mal menor sempre és el contrari de la il·lusió o de l'entusiasme, amb la qual cosa ja només es pot aspirar, com a molt, a una altra legislatura mediocre. Una vegada més, cal recordar les paraules de William Blake: "Qui pot fer i no fa, crea pestilència".