Segueix sense haver-hi violència
Els servidors de la justícia que destaquen per la seva bona feina acostumen a acompanyar el respecte a l'imperi de la llei amb el respecte al sentit comú. Aquesta és una qualitat que també els que no sabem dret podem calibrar si es practica o bé es negligeix o es vulnera. I es pot dir que el sentit comú va brillar per la seva absència al llarg de l'interrogatori del fiscal Jaime Moreno al president d'Òmnium, Jordi Cuixart.
Moreno va demostrar ser un fiscal que confon la duresa amb la mala educació, interrompent constantment les respostes de Cuixart, i que no respecta tampoc la presumpció d'innocència, en adreçar-se tota l'estona a l'acusat com a algú que efectivament ha comès els delictes que se li imputen i a qui només falta arrencar-li una confessió. Cuixart, per la seva banda, no es va mossegar la llengua i va arribar a ser amonestat pel president del tribunal, Manuel Marchena, per l'ús d'un llenguatge excessivament col·loquial que es podia entendre com a irrespectuós. Però la falta de respecte més greu seguia venint del fiscal: el sentit comú, en efecte, indica que no és admissible intentar construir un relat acusatori d'un delicte com el de rebel·lió a partir de preguntes com les seves, centrades en qüestions tècniques de la concentració del 20 de setembre del 2017 (els horaris, el ja cèlebre passadís, etcètera) o en les idees polítiques de l'acusat.
Fa quatre dies es van complir trenta-vuit anys del cop d'estat del 23-F i el sentit comú (i, en aquest cas, l'experiència) fa que tots sapiguem què és un cop d'estat i què no ho és. També per sentit comú som tots capaços d'identificar què és violència i què no ho és, atès que la violència, si ho hem entès bé, és requisit indispensable perquè s'hagi produït un delicte de rebel·lió i atès que és el concepte clau entorn del qual gira tota aquesta causa. Per esmentar un altre judici recent i també tristament famós, cinc homes acorralant una dona de matinada dins un portal per obligar-la a tenir relacions sexuals és violència, per molt que alguns jutges hagin sentenciat el contrari: des dels tecnicismes jurídics tal vegada es pugui sostenir la sentència de la Manada, però no des del sentit comú. A la inversa, en el judici dels presos polítics catalans no hi ha manera de demostrar la violència per la senzilla raó que no hi va ser, i haver d'escoltar o llegir idees (molt freqüents últimament entre alguns analistes) com ara que en el segle XXI ja és possible donar cops d'estat sense violència, només causa vergonya aliena. Perquè aquestes idees manquen, precisament, de sentit comú.
Jordi Cuixart, en fi, fa ben fet de presentar-se davant del tribunal com un activista dels drets civils i polítics, dels drets fonamentals en una democràcia, perquè això és en definitiva el que es debat en aquest judici, i no una violència que mai va existir. Ja sabem que això no consta enlloc del sumari, però el sentit comú ho diu ben clar. Quan la justícia se separa d'aquest sentit comú i pren camins alternatius tal vegada pot resultar més creativa. Però inevitablement decau.
