VISCA EL SISTEMA

Un afer intern

El nacionalisme espanyol veu destorbada l'autarquia judicial en què viu còmodament instal·lat

Si una cosa ha quedat clara els darrers dies és que ha quedat obsoleta la cantarella amb què els representants de la Comissió Europea han anat contestant invariablement, durant més de dos anys, qualsevol pregunta relativa al conflicte entre Catalunya i Espanya. “És un afer intern de l'estat espanyol, que s'ha de resoldre d'acord amb l'ordenament jurídic espanyol”, repetien una vegada i una altra. Això ha quedat enrere, no tan sols perquè les primeres intervencions de Puigdemont i Comín al Parlament Europeu han estat clares en aquest sentit, sinó també perquè finalment hi ha altes instàncies europees (el mateix Parlament Europeu, en la persona del seu president David Sassoli, i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb la sentència del 19 de desembre que va establir l'anomenada doctrina Junqueras) que intervenen en el conflicte de manera molt rellevant. No exactament al gust de cap de les dues parts, però sobretot a disgust del nacionalisme espanyol, que veu destorbada l'autarquia judicial en què viu còmodament instal·lat des de temps immemorials. Acostumats a fer i desfer als tribunals com els venia de gust, el fet que ara els tribunals europeus els esmenin la plana els causa una irritació superlativa que tindrà, com no pot ser altrament, la seva expressió política. De moment, això que en diuen Spexit (un moviment partidari de la sortida d'Espanya de la Unió Europea, seguint l'exemple del Regne Unit) és només una ventositat a les xarxes socials, però no tardarem a veure-la recollida, en forma de proposta política, per Vox (i, si veuen que té una mica d'èxit, després per Ciutadans i pel PP, amb els matisos que convingui). Les intervencions dels organismes europeus, a més, tenen l'al·licient de transcendir el conflicte estricte entre Catalunya i Espanya, per tocar temes d'abast més ampli: per exemple, la sentència del TJUE va fer una passa important en la definició de la ciutadania europea establint que la condició de diputat del Parlament s'obté directament del vot dels ciutadans, sense que els estats hi puguin afegir cap condició suplementària (com per exemple, el jurament de la Constitució, com s'intentava fer creure en el cas d'Espanya).

Si ha quedat superada la idea de l'afer intern d'Espanya, amb més motiu ho ha quedat aquella idea que es tractava d'un afer intern de Catalunya, un problema de convivència que havien de solucionar els catalans entre ells. Aquests dies encara se l'hi ha sentit dir a l'eurodiputat socialista Javi López, que no deu haver rebut el nou argumentari del seu partit: ja no s'estila no contestar el telèfon a Quim Torra i exigir-li que condemni una violència que no es va produir mai, sinó reconèixer-lo des de la Moncloa com a president de la Generalitat, fins i tot a desgrat del que diguin organismes tan autoritzats com la Junta Electoral Central. La vida, certament, és ondulant, i la política encara més. Però les mentides tenen el temps de vida que tenen, i el de l'afer intern senzillament s'ha esgotat.