24/07/2019

La banda i la tropa

2 min

Un dels escassos encerts que haurà tingut Pedro Sánchez en aquest debat d'investidura haurà estat tractar els nouvinguts diputats de Vox com una presència indesitjable, uns intrusos que s'han introduït al Congrés valent-se del principal mecanisme de la democràcia –les urnes– però que defensen un discurs i uns objectius clarament antidemocràtics. No els va anomenar mai pel seu nom (els diu “la ultradreta”), no es va molestar a donar-los rèplica, etc. Evidentment, això també ho ha aprofitat Sánchez per estendre la contaminació que suposa la presència de Vox als altres dos partits de la dreta nacionalista espanyola: el PP i –de manera més subratllada– Ciutadans (al mateix temps, això sí, que els demanava l'abstenció).

Per la seva banda, un dels pocs actius que li queden com a polític a Albert Rivera, i cada vegada més l'únic, és la capacitat que té de generar tornades dolentes però aferradisses, com les cançons de 'reggaeton', que després ressonen durant uns dies als mitjans de comunicació. El seu discurs al debat va ser apte només per als seus seguidors més addictes, però buit per a la resta, perquè va estar tan allunyat de la realitat que, en comparació, fins i tot Pablo Casado va semblar un dirigent conservador mínimament responsable (no dic que ho sigui, dic que ho va semblar). Rivera es va limitar a parlar de colpistes, d'un suposat “pla Sánchez” per desballestar Espanya i d'una també suposada “banda” que l'ha d'ajudar a dur a terme aquest pla maligne, com els dels dolents de la sèrie B. Són missatges que, per poc que un s'aturi a analitzar-los, no tan sols no tenen cap correspondència amb la realitat (a Sánchez se li pot retreure el que es vulgui, però no que no sigui un nacionalista espanyol de cap a peus), sinó que ni tan sols tenen sentit i només insisteixen en la infantilització del debat públic. És a dir, en l'estímul de les emocions primàries, en les acusacions espaterrants, en les mentides flagrants i en una pobresa verbal i intel·lectual que fa sentir vergonya aliena. Frases, expressions o paraules concretes ('latiguillos', en diuen en castellà) que es repeteixen fins a l'extenuació durant una mateixa intervenció, com fan també Inés Arrimadas i gairebé totes les cares, de primera o segona fila, que surten a parlar en nom de Ciutadans.

Aquesta vegada, l'expressió que va causar un efímer impacte va ser aquesta de “la banda”, amb la qual Rivera pretenia desqualificar els possibles socis o aliats dels socialistes, tant al govern de l'estat com als de les comunitats autònomes i altres administracions. A “la banda” que denuncia Rivera s'hi mesclen partits de comparació tan difícil com el PNB, ERC, JxCat, Bildu, Unides Podem i Coalició Canària, entre els quals hi ha espais enormes de distància política. En canvi, entre la tropa dels que comanden Ciutadans, el PP i Vox –entre Casado, Abascal i Rivera, per no anar més lluny– hi ha afinitats molt més clares i rotundes, per molt que el mateix Rivera s'entesti a desmentir-les. I això és el que està deixant Ciutadans en un racó del panorama.

stats