L'equívoc amb Manuel Valls

“Però com li poden dir fatxa si no vol saber res de l'extrema dreta!”, s'exclamen els propagandistes de Ciutadans en referència a Manuel Valls. La jugada del partit d'Albert Rivera en fitxar un ex primer ministre i exsocialista francès (en les seves hores polítiques més baixes, tot sigui dit) com a candidat a Barcelona ha estat reeixida a mitges. Els resultats electorals han estat un fracàs sense discussió, però la maniobra de Valls en oferir-se com a falca per a un govern d'Ada Colau que exclogués l'independentisme ha condicionat, certament, tota la negociació dels pactes posteriors. Ara bé, l'aterratge de Valls a la política catalana de la mà d'un partit com Ciutadans, que juga constantment a l'ambigüitat ideològica, i en un context com el que hi ha actualment a Catalunya i a Espanya, ha resultat confusionari per a tothom, fins i tot per a Manuel Valls i per a Ciutadans. I a pesar que ells mateixos en són víctimes a estones, en les altres estones tant Valls com Ciutadans (cadascú per separat i a la seva manera) intenten treure'n, d'aquesta confusió, el rendiment que puguin.

A la cultura política francesa, d'on procedeix Valls, l'extrema dreta és un actor polític perfectament identificat i delimitat: allà no hi ha error, n'hi ha prou d'aplicar el cordó sanitari al Front Nacional de Marine Le Pen i llestos. La cosa canvia a Espanya (i a Catalunya), on l'extrema dreta està infiltrada i escampada en gran part del sistema polític i institucional, així com a les cúpules dels poders de l'Estat, tant els públics com els fàctics. En aquest sentit, per a segons qui ha estat una benedicció la irrupció d'un partit com Vox, perquè això permet penjar-li la llufa de ser “el partit d'extrema dreta”, com si el PP i Ciutadans no ho fossin, i com si l'extrema dreta a Espanya (hi insistim) no anés bastant més enllà de l'àmbit estricte dels partits polítics. Fins i tot els dirigents de Vox s'han adonat del parany i per això ara protesten quan els diuen que són d'extrema dreta, com si només ho fossin ells i els altres no. I aquest mateix parany és el que li ha permès a Valls jugar a l'equívoc: no a Vox perquè són d'extrema dreta; sí a Ciutadans perquè són “centristes”. I encara així, les friccions entre ell i el partit taronja són cada dia més difícils d'ocultar: a cap partit agraden els que van per lliure, però a Ciutadans (a Albert Rivera, un líder molt particularment personalista) l'irriten més que a ningú.

L'equívoc arriba a produir equilibrismes i subtileses com els d'aquests dies, en què Valls “regala” els seus vots a Colau mentre Ciutadans prefereix “donar-los” als socialistes. Això a Barcelona, mentre a Madrid es treballa simultàniament per forjar una aliança entre Ciutadans, PP i (naturalment) Vox per conquerir l'Ajuntament i la Comunitat. Un pacte com el d'Andalusia, només que ara Vox no es conforma a quedar amagat rere les cortines. Sabem que el cinisme forma part de la política, però Manuel Valls i Ciutadans el duen molt més lluny que ningú. I n'arrosseguen d'altres al darrere.