El fals testimoni de Rajoy
Rajoy havia declarat, amb èmfasi, que mai va existir cap mediador entre ell i Puigdemont, que no recordava haver parlat personalment amb el lehendakari Urkullu sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Es va embarbussar dient que en aquells dies parlava amb molta gent, i va deixar caure el nom de l'actual president del PNB, Andoni Ortuzar, per mirar de desviar l'atenció. L'advocat Jordi Pina li va recordar que es trobava sota jurament, en un d'aquests moments tan cinematogràfics que de tant en tant es produeixen en aquest judici, i aleshores Rajoy es va deixatar de tal manera que el mateix lletrat va concloure que ja ho aclaririen quan li toqués el torn a Urkullu.
I així va ser. Urkullu va deixar clar que sí que va existir un mediador (o relator, o intercessor, o negociador o facilitador, tant és), que va ser ell mateix i que, a l'inrevés de Rajoy, recordava les trobades, converses, telefonades i contactes, així com les fins a cinc propostes d'acord entre els dos governs que ell mateix va fer als presidents Rajoy i Puigdemont, i que partien de la convocatòria d'eleccions per part catalana i la renúncia a l'aplicació del 155 per part espanyola. Va voler subratllar així mateix que sempre va trobar una actitud “oberta i col·laboradora” per part de Puigdemont, mentre que Rajoy es va mantenir, en canvi, “renuent” i “sense una actitud proactiva” per resoldre el conflicte. També va mencionar que no se'l veia partidari d'aplicar el 155, però el fet cert és que, una vegada va haver pres la decisió, la va estar venent com un gran gest d'audàcia política com no s'havia vist a Europa de la Segona Guerra Mundial ençà.
Rajoy, doncs, va mentir davant del tribunal, o no va dir tota la veritat o la va ocultar, que són altres maneres de mentir. Per descomptat que ho feia per no perjudicar Casado i la seva reacció histèrica contra Pedro Sánchez en l'episodi pintoresc del relator, i al cap de poca estona era de veure com Casado intentava fer malabarismes semàntics entre mediadors, relators i negociadors, mentre Rivera acusava el PP de negociar la unitat d'Espanya amb nacionalistes (però sense cridar gaire, perquè saben que no poden arribar a governar si no és sumant entre ells i Vox). Però fos pel motiu que fos, Rajoy va faltar al seu jurament i, per tant, va prestar fals testimoni. Va mentir davant d'un tribunal, concretament davant del Suprem i en un judici d'una transcendència superlativa, dins i fora d'Espanya. No és que sigui cap sorpresa, perquè tota la trajectòria política de Mariano Rajoy, i molt particularment la seva llarga etapa com a president del govern d'Espanya, es va basar sempre i de manera constant en la mentida. Es tractés del tema que es tractés, Rajoy mentia, o es feia el despistat, o confonia termes, o fingia que desconeixia els fets, que –altra vegada– també són maneres de mentir, sobretot quan es tracta d'algú que té molt altes responsabilitats públiques. Ara bé, el fals testimoni en un judici és un delicte major. Tot i que, ben mirat, tampoc no li ve d'un.
