17/10/2017

Nosaltres no som d’eixe món

2 min

“Hem vist tancats a la presó homes plens de raó”, diu la lletra de Diguem no, i també: “Hem vist la por ser llei per a tots”. Raimon la cantava contra la tirania franquista, però sembla escrita d’avui mateix, per denunciar els abusos autoritaris dels seus hereus ideològics (i sovint, biològics i tot).

“L’Estat ha enfollit definitivament”, piulava Joan Manuel Tresserras, just després que fos coneguda la notícia de l’empresonament de Sànchez i Cuixart. Vaig pensar en Muriel Casals, predecessora de Jordi Cuixart en la presidència d’Òmnium, i en el seu exemple constant de racionalitat, empatia i fermesa en defensa de la llibertat i la igualtat de les persones i els pobles. En contraposició, em van venir al cap unes paraules famoses del dictador Franco: “ Haga como yo, no se meta en política ”. És exactament el que fan Rajoy i el seu govern. S’amaguen darrere una justícia polititzada que executa les seves ordres, i darrere uns mitjans (per exemple, aquest tal Arsenio Escolar que ja anunciava les detencions de dilluns des dels corrillos del Dia de la Hispanitat) que validen amb mentides els seus abusos i que atien amb més mentides la confusió i l’odi entre la ciutadania. Per no haver de fer política. Per no haver de seure en una taula de negociació i, per tant, reconèixer Catalunya com a interlocutor. “Els mediadors som nosaltres”, diu envalentint-se Soraya, amb un menyspreu feridor per la comunitat internacional.

Efectivament han enfollit, i la seva follia neix de la desesperació. Tornem a dir que la unitat d’Espanya només és l’excusa: el que s’hi juguen aquí de debò és la pasta, i no només el 20% del PIB que representa Catalunya, sinó tot el muntatge de corrupció sistèmica, les portes giratòries i la sucosa mamella europea, amb una UE a la qual escarneixen amb incompliments de tota mena i amb estafes bancàries que s’han de rescatar per no causar el default dels mercats, i que no sap o no vol desempallegar-se d’uns socis indesitjables que ara arriben a l’extrem d’anar a Brussel·les amb la credencial democràtica de tenir presos polítics. ¿Fins quan podrà sostenir l’oligarquia europea que es tracta d’un afer intern d’Espanya? No és estrany que Felipe González reconegués, en un atac de sinceritat, que el conflicte amb Catalunya és el que l’ha preocupat més en els últims 40 anys: ni ETA, ni els atemptats jihadistes a Madrid el 2004 i a Barcelona i Cambrils aquest estiu. L’únic que li ha preocupat de debò és Catalunya, perquè ell i tota la casta s’hi juguen l’ statu quo.

Han agredit els ciutadans i, empresonant Sànchez i Cuixart, han cancel·lat la llibertat d’expressió i de manifestació. Dos errors de manual que formen part del guió de la consecució de la llibertat, sempre costosa i difícil. Molt aviat en cometran encara més, tant o més colossals. Abans que deixem de tenir Govern, és urgent que el Parlament proclami la República Catalana. Resistirem i guanyarem, i d’aquí no gaire temps, ja lliures d’eixe món de corrupció i violència, ens en riurem, de tot això.

stats