Una pistola damunt la taula

EscriptorEl polític: “No es pot dialogar amb qui posa una pistola damunt la taula”. El periodista: “Qui ha posat una pistola damunt la taula?” El polític: “És una manera de parlar”. El polític és el quasi líder del PP Pablo Casado i el periodista és Carlos Alsina, d'Onda Cero, que ja va recollir al seu programa 'Más de uno' declaracions del presumpte cobrador de sous en negre M. Rajoy que han fet fortuna entre els humoristes (“y la europea?”, “va a llover”).

Nostàlgia d'ETA o enlluernament per l'espectral compareixença del mestre Aznar la setmana passada a la comissió sobre el finançament il·legal del PP al Congrés, el fet és que Casado parlava de pistoles damunt la taula per referir-se a la possibilitat dels indults per als presos i exiliats polítics catalans. En ser repreguntat pel sentit de la frase (Alsina és un periodista que té el mèrit de repreguntar quan sent una baixesa, en lloc d'engolir-la amb un somriure), Casado es va excusar afirmant que “és una manera de parlar”, i va continuar tan tranquil amb la seva soflama anticatalana de cada dia, que pot arribar fins a acusar el ministre de Foment, José Luis Ábalos, de voler estendre l'independentisme “entre els Països Catalans, perquè és valencià”. Els acudits fàcils són diversos, aquí, de manera que els deixem al gust del lector.

Com a president del PP, Casado pot aconseguir que la fiscalia del Suprem l'eximeixi del seu màster fals, contribuint així en gran mesura a la impetuosa degradació pública de la justícia espanyola, però no que el seu partit esgarrapi ni una mica d'intenció de vot en el nou sondeig del CIS, ni evitar que quedi a deu punts del mateix PSOE que fa tres mesos semblava un partit sense nord ni futur. La seva falta de confiança en la solidesa del seu propi lideratge és tan accentuada que necessita envoltar-se de personatges de la talla còmica de Teodoro García, Dolors Montserrat o, fins i tot, la cúpula del PP de les Balears. I la seva desesperació davant la futilitat dels seus esforços (només li queda el consol de dur-li un punt d'avantatge a Albert Rivera) el du a intentar col·leccionar dimissions de l'executiu de Sánchez ni que sigui a partir d'una gravació filtrada des de les clavegueres d'estat del sòrdid Villarejo i muntada (aquí té raó la ministra Delgado) amb la grolleria de l'amateur més inepte. O a intentar també vincular l'independentisme català amb el terrorisme i la violència. En una cosa té raó el crispat Casado, i és que els seus intents de difamació poden ser descrits com “una manera de parlar”. De fet, qualsevol so articulat per una gola humana es pot considerar com “una manera de parlar”, i això inclouria els grunys i els balbucejos, en la mesura que pugin ser formes d'expressió d'algun missatge. Però hi ha maneres de parlar que han de ser desemmascarades i posades en evidència, perquè no tenen altre efecte que el de podrir el debat públic i escarnir la intel·ligència dels qui pateixen la dissort d'haver-les d'escoltar. Només qui fantasieja amb pistoles acusa falsament els altres de posar-les damunt la taula.