S’ha acabat el bròquil, tu ja m’entens

D’això se’n diu muntar el ciri. El que ha fet Unió Democràtica de Catalunya, rompent l’aliança política i fent sortir els seus tres consellers del govern de la Generalitat, és la crònica d’una ruptura anunciada. I no d’ara, sinó de feia molts i molts d’anys.

Va ser el president Pujol, ara ocupat en qüestions andorranes, qui va resoldre una crisi semblant a aquesta reformulant el lligam que havien bastit Convergència i Unió. Hàbil com pocs, va aconseguir convèncer Josep Antoni Duran i Lleida assegurant-li que l’aliança entre les dues formacions ja no seria una coalició, com se n’havia dit fins aleshores, sinó una federació. Pot semblar un matís insubstancial, però no ho és: significa, en cas de mantenir o reocupar el poder, un repartiment de càrrecs i d’àrees d’allò més suculent.

Diuen que s’ha trencat el Govern però que no s’ha trencat la federació, cosa que s’ha de dir que no té ni cap ni peus. És com dir que et divorcies de la teva parella, que la seguiràs estimant mentre t’ho demani però que mentrestant aniràs per lliure. Ja em diran vostès conservador, però això és francament prou difícil de mantenir. Com en tot a la vida, no es pot estar al plat i a les tallades. Fas una cosa, en fas una altra o no fas res, que també és una manera de dir alguna cosa.

¿La ruptura entre Convergència Democràtica i Unió Democràtica trenca el procés sobiranista? Ni sí, ni no. Naturalment que un moviment com el de la independència, que el president Artur Mas ha decidit liderar fins i tot contra el parer els seus socis de govern de tota la vida, ha de provocar que hi hagi discrepàncies i moments difícils. I per descomptat que els protagonistes d’un moviment d’aquestes característiques, i que té aquesta transcendència, no poden encasellar-se en les seves posicions i fer veure que els altres no han dit res.

Ara bé, la democràcia no consisteix exactament en un joc de trons basat en qui es manté en el càrrec o qui el deixa. I no faig referència tan sols als càrrecs de primera fila, sinó també als de la segona, la tercera o la quarta. Hi ha moments a la vida, i no tan sols en la política, que s’ha de ser capaç de dir un bon sí o un bon no. Al president Mas se li podran criticar moltes coses, moltes decisions, com a qualsevol mandatari, però com a mínim se li ha de reconèixer que ha fet una petició ben clara als seus socis de govern a propòsit del seu projecte polític més important. Mas demanava un sí o un no rotunds. Ha obtingut una resposta vacil·lant, que es basa a trencar un govern (que no és poca cosa), però sense trencar, en canvi, una federació política que eventualment afavoreix els interessos de tota una colla de persones.

Una vegada més, els interessos d’uns pocs contra el pronunciament d’un país sencer. És molt senzill: deixin de fer malabarismes de despatx i permetin que la ciutadania s’expressi. Pot semblar molt gros, però és tan senzill i tan necessari i tan noble com això.