10/03/2015

Thurn und Taxis

2 min

Marie von Thurn und Taxis va ser una gran amiga i mecenes del poeta Rainer Maria Rilke. Gràcies a la seva protecció i a la del seu marit, Rilke va poder fer una productiva estada al castell de Duino, a la frontera entre Trieste i Eslovènia, d’on va sortir un dels llibres fonamentals de la poesia universal del segle XX: les Elegies de Duino, signades pel mateix Rilke.

Vull dir amb això que la família Thurn und Taxis no és qualsevol família. Representen una idea de l’aristocràcia directament lligada amb l’Imperi Austrohongarès que ja gairebé no som capaços d’imaginar en aquesta Europa cansada i desprestigiada dins la qual vivim avui. Pot semblar que parlem d’un conte de Sissí, però els Thurn und Taxis varen construir la seva fortuna al segle XVI, en tenir la iniciativa d’oferir un dels primers serveis postals moderns d’Europa, i després han perpetuat la seva fortuna amb negocis perfectament legítims de cerveseries i immobiliàries. Fa segles, en definitiva, que el llinatge Thurn und Taxis s’associa a una de les famílies més poderoses i influents del que s’anomena el Vell Continent. Durant més de quatre segles la història ha fet el seu curs, i els Thurn und Taxis sempre han estat allà, per a qui li pogués interessar. Com dèiem, per a Rilke i per a la cultura universal, unes setmanes al castell de Duino varen deixar un testimoni que encara avui admirem i que hem d’esperar que admiraran moltes generacions posteriors, perquè parlem d’una obra mestra de la literatura.

Per tot això, crida l’atenció que una descendent dels Thurn und Taxis, anomenada Elizabeth, sigui ara notícia no tan sols perquè sigui editora de la revista Vogue (això té la seva lògica), sinó per haver ficat la pota d’una manera tan barroera com ho va fer fa un parell de dies. Com publicava ahir l’ARA, l’editora Elizabeth von Thurn und Taxis es va lluir en publicar a Instagram una fotografia d’un captaire de París que tenia a les mans un exemplar de Vogue (com hi podria haver tingut un tros de fusta) acompanyada del següent peu de foto: “París és ple de sorpreses... Els lectors de Vogue es troben als llocs més insospitats!”

A Elizabeth von Thurn und Taxis li han caigut al damunt tota mena de vituperis, i no sense raó, perquè no tan sols ha desmerescut la seva aristocràtica genealogia, sinó també la condició humana. Tot i així, la noble fashionable i bloguera demana disculpes i al mateix temps se’n fa creus: “Per què em titllen de cruel? Aquella persona [el captaire] és tan digna per a mi com qualsevol altra”, ha dit. Moltes gràcies per la pregunta retòrica, però d’això, si se’m permet un llenguatge gens aristocràtic, se’n diu cagar-la fins al turmell. Podem considerar-ho només una anècdota, però aquesta mena de classisme absurd i banal és el que aixeca les ires d’alguns líders de suposada esquerra que hem d’escoltar actualment. Si la seva avantpassada Marie i el seu bon amic Rilke aixequessin el cap, em penso que hi posarien algunes objeccions que semblarien d’esquerres de debò. Que els àngels terribles ens assisteixin.

stats