Toros constitucionals

El discurs ideològic dels toros consisteix en un acte d’exaltació nacionalista que passa pel sacrifici ritual d’un animal

Perquè tothom vegi que el Tribunal Constitucional no s’ocupa tan sols de Catalunya, fa uns dies va emetre una sentència per la qual declarava inconstitucional l’anomenada llei de toros del Govern Balear, que es va conèixer també com els toros a la balear o toros sense sang. Segons l’alt tribunal, va contra la Constitució que els animals no siguin greument ferits durant la celebració de la corrida, i que no siguin morts al final. És a dir, perquè siguin corrides de toros així com cal (corrides constitucionals), els animals han de ser greument ferits i han d’acabar morts, naturalment enmig d’un gran bassiot de sang. La llei es va aprovar el març passat amb els vots a favor del PSOE, Més i Podem, i els vots en contra del PP i Ciutadans. El govern d’Espanya, aleshores presidit per Mariano Rajoy, va anunciar de seguida que la recorreria davant del TC, perquè estaven segurs que els donaria la raó. El que aleshores era ministre portaveu i d’Educació i Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, s’exclama encara ara des del seu escó a l’oposició que si arribarà un moment en què no serà possible anar tranquil·lament als toros a Espanya.

No insistirem en els arguments en contra i a favor dels toros, perquè ja són més que coneguts i acaben sempre en un d’aquests debats en què no tan sols no es mou ningú de la seva posició inicial, sinó que en surt tothom reafirmat. Ara bé, sí que fa gràcia que els seus partidaris els presentin sempre com a “cultura”, com si la cultura fos un fet neutre i innocu, que es produeix al marge de la ideologia. Sempre que els defensors d’algun tipus d’activitat volen afegir prestigi a allò que defensen, surten amb la cançó que “és cultura”. Això vol dir, segons ells, que aquella activitat és ideològicament neutra, per una banda, i que mereix una alta consideració, per l’altra.

Això no és més que adulterar i deformar la idea de cultura. La cultura pot ser moltíssimes coses, i algunes interessen a un públic minoritari mentre que d’altres agraden a públics molt amplis (sense que siguin excloents, com és obvi). Ara bé: el que no és mai la cultura és ideològicament neutra. Ben al contrari: tota manifestació cultural, des de la més elitista fins a la de consum massiu, comporta sempre un discurs ideològic. Sempre. I el discurs ideològic dels toros consisteix en un acte d’exaltació nacionalista (com altres festes populars) que té una particularitat, i és que aquesta exaltació passa pel sacrifici ritual d’un animal, que rep un càstig codificat des de fa segles, i que, a ulls de molta gent, el sotmet a una mort cruel per tortura. El món, encara que sembli mentida, és ple de persones que no tenen la fortuna de ser espanyoles, i que veuen amb disgust aquesta festa del nacionalisme espanyol. Si ara, a més, descobreixen que està protegida ni més ni menys que per tot un Tribunal Constitucional, que a ningú li estranyi que la llegenda negra d’Espanya persisteixi i que en poc temps hagi tornat a ser vist internacionalment com un país retrògrad.