Tots els impediments possibles
Les excel·lents perspectives electorals que els atorguen tots els sondejos i enquestes estan portant Albert Rivera i el seus Ciutadans a excessos de confiança. Només així s’explica que la diputada i candidata a l’alcaldia de Barcelona, Carina Mejías, s’atrevís ahir a anunciar que el seu partit “treballarà per posar tots els impediments possibles” a la manifestació sobiranista de l’11 de setembre a la Meridiana. Es tracta d’una bravata difícilment acceptable en democràcia, que s’ha d’escoltar un parell o tres de vegades per assumir que és real.
Mejías, això sí, va puntualitzar que ella i Ciutadans posarien tots aquests impediments “dins els límits de la legalitat”. És un consol, perquè si no hauríem hagut de pensar que farien servir el napalm. Potser la candidata hauria de saber que dins els límits de la legalitat es poden fer moltes coses, però una que no és admissible de cap manera és coartar el dret a la lliure manifestació.
Ciutadans, de fet, és un partit que s’ha caracteritzat per enviar representació a moltes manifestacions, gairebé totes de signe profundament espanyolista i de vegades en companyies tan poc recomanables com els militants i simpatitzants de Falange i altres espècimens d’extrema dreta. Que jo sàpiga, ningú els ha posat “tots els impediments possibles” per proclamar a la via pública les seves idees, que a molts ens repugnen però que mai discutirem que puguin ser defensades per qui les cregui.
“Estic en desacord amb les teves idees, però defensaré fins a la mort el teu dret a expressar-les”, diu una frase que suposadament el filòsof Voltaire hauria etzibat a un adversari particularment rocós. La digués Voltaire o en Pere Peixet, la sentència és sempre aplicable, si més no en un estat de dret: significa que podem discrepar completament, però que hem d’aprendre a acceptar i a gestionar aquesta discrepància.
La senyora Mejías no accepta ni gestiona la discrepància: ben al contrari, afirma que hi oposarà “tots els impediments possibles”. Dins la legalitat, perquè no ens espantem massa. Podríem enfadar-nos amb aquestes declaracions, però no val la pena: la frontera entre amenaçar i fer el ridícul és tènue, i Carina Mejías la va traspassar amb gran alegria i desimboltura. No fa ni ràbia, només una mica de llàstima. Ara bé, si una persona que diu aquestes enormitats és tot el que ha trobat el pollastre Rivera per presentar com a candidata ni més ni menys que a l’alcaldia de Barcelona, vol dir que alguna cosa no acaba de girar rodona dins Ciutadans. Fa la impressió que se sorprenguin (i amb raó) de l’èxit de la seva empresa, i que això els faci amollar la llengua fins a extrems lamentables. L’èxit, ja se sap, embriaga, i l’embriaguesa desinhibeix els individus i els porta a dir autèntiques bajanades. De manera que alerta, perquè si es confirma amb vots el creixement que se’ls augura, encara els en sentirem dir de més grosses. Aleshores haurem de decidir si hem de riure o plorar, o senzillament no dedicar-hi ni un segon més.
