Com acabar amb la corrupció
Una cimera anticorrupció, proposa el president Mas. En principi, res a dir-hi: la convocatòria pot semblar oportunista (ho és), però també és oportuna, en vista del panorama. I Mas sempre podrà dir que, davant del problema, ell adopta una postura proactiva, a diferència de Rajoy, que una vegada més opta per l'estratègia de l'estruç. Amb la diferència que, aquesta vegada, l'estruç comet un greuge particularment greu contra la ciutadania: en cap democràcia mínimament consolidada resulta concebible que sobre el president, o el primer ministre, recaiguin greus sospites d'haver-se lucrat de manera fraudulenta i que la primera autoritat del país no surti a donar alguna explicació immediatament. Ja no diem a dimitir, però sí, com a mínim, a donar la cara.
Així doncs, en comparació amb l'autisme de Don Mariano, la voluntat d'Artur Mas de donar algun tipus de resposta ja sembla alguna cosa. Només hi ha un problema, però és un problema important: que ningú s'ho creu. A aquestes altures de la pel·lícula, ni el votant més incondicional de cap partit no creu ja en comissions d'investigació, gestos de transparència ni auditories externes o internes. Encara menys creuran, com és de raó, en una vaporosa cimera anticorrupció que, com a molt, consistirà en una reunió de patums que anunciaran, amb un semblant ben sever, la necessitat d'una nova llei electoral i de la transparència en el finançament dels partits polítics. I això, perquè aquesta mena de proclames formen part de la retòrica perfectament estèril que ja escoltem cada dia: augmentar la potència dels altaveus a través de la qual es retransmet no farà que aquesta retòrica esdevingui més eficaç ni més convincent. Hi ha massa gent que ja està senzillament farta d'això que, per no fer servir expressions més feridores, acostumem a anomenar classe política . De lleis per impedir la corrupció ja n'hi ha de vigents, però els que més haurien de vetllar perquè es complissin escrupolosament se les han passat per l'arc de triomf: per quin motiu cal confiar que noves lleis haurien de resultar més exitoses? Quan s'esfondra la confiança, és impossible renovar-la i continuar endavant: això serveix per a totes les relacions humanes, i també per a la que uneix els ciutadans amb els seus representants electes. En una cimera anticorrupció convocada per CiU, el contribuent escaldat hi imagina fàcilment una taula rodona protagonitzada per Fèlix Millet, Fidel Pallerols, Duran i Lleida i Xavier Crespo. Títol: Models de bones pràctiques en la gestió de diner públic i l'atracció d'inversions estrangeres .
Arribats a aquest punt, el lector pacient pot formular una pregunta: "Aquest article ve a dir que, davant de la corrupció, malament si els polítics fan alguna cosa, i malament també si no fan res?" En efecte, això és el que es diu aquí. La susdita classe política s'ha entrampat a ella mateixa d'una forma tan hermètica i nauseabunda que qualsevol cosa que els seus membres facin o deixin de fer es llegeix per defecte com un altre pas (en fals) dins el fang. ¿Una cimera anticorrupció? Endavant si els ve de gust, però la guanyarà Ciutadans.
