A tots els que van creure en alguna ocasió que l'encaix de Catalunya dins Espanya era possible. A tots els que van creure, per motius molt semblants, que s'hauria extret alguna lliçó valuosa, per bé que extremadament dolorosa, de l'experiència de la Guerra Civil, la dictadura i la Transició. A tots els que van predicar i practicar la pedagogia com a instrument per difondre i donar carta de validesa a la diversitat cultural, lingüística i política que suposadament configurava i donava sentit a un estat espanyol que es presentava triomfalment com a democràtic.
A tots els que mai van creure en els plantejaments de la Transició, per motius diversos però sempre sòlids. A tots els que van viure la repressió de mestres i funcionaris durant la dictadura. A tots els ciutadans que van haver de viure l'experiència de l'exili. A tots els que van tenir familiars empresonats i fins i tot executats, i que fins i tot avui no compten amb la més mínima complicitat per part del govern, ni que sigui per localitzar els ossos dels seus avantpassats i donar-los digna sepultura. A tots els que els va pertocar de ser contemporanis de l'execució de Salvador Puig Antich, quan ni tan sols la intercessió del papa de Roma va aconseguir reblanir l'actitud d'un govern ja ferit de mort però encara totalitari.
A tots els que hem crescut convençuts -perquè ens ho repetien una vegada i una altra- que segons quina mena de desastres no havien de succeir mai més. A tots els que hem crescut sentint-nos a dir, repetidament, que valia més que no aprofundíssim en segons quins detalls de la nostra història recent perquè nosaltres havíem tingut la sort de néixer i desenvolupar-nos "en una altra època". A tota aquella generació (la dels nostres pares) que es va veure d'alguna manera obligada a creure i a fer-nos creure que seria així: al cap i a la fi, per a alguna cosa hi havia eleccions, una Constitució, unes Corts, unes autonomies i, fins i tot, un rei. En teoria, s'havia operat un canvi radical en el regiment de la cosa pública espanyola, i la primera generació que n'havia de sortir beneficiada era la nostra.
A totes les víctimes de totes les formes de terrorisme, incloent-hi el terrorisme d'ETA i el terrorisme d'estat, que han estat els pitjors que hem conegut. També a totes les víctimes que, en un moment o altre, han decidit convertir la seva condició en moneda política de canvi, perquè ells devien saber què feien. A tots aquells que han conegut, en una suposada democràcia, el pes de la por i l'extorsió, vinguessin d'on vinguessin, i que l'han suportat així com han pogut.
A tots aquells que pensen que hi ha un futur millor i més estimulant a l'abast, i que treballen per construir-lo. Que no els fallin les forces, la il·lusió, l'alegria i l'esperança. A tots aquells que no defalliu ni tan sols davant d'un panorama com el d'avui mateix, una forta abraçada: alguna vegada els sants innocents han d'acabar imposant la seva honrada raó. El camí és dubitatiu, però a la vegada és ple de llums.
