I ara, una d'indis

Han obtingut un aplaudiment entusiasta les declaracions del cap de la Casa del Rei d'Espanya, Rafael Spottorno, en què instava el jutge Castro a "acabar aviat" la fase d'instrucció del cas Nóos, perquè per a la Corona espanyola aquest tema està suposant "un martiri". Si volia aprofitar els bons sentiments que afloren entre els éssers humans en aquestes dates que avui s'acaben, diguéssim que l'home no la va acabar d'encertar. Dir que la Casa del Rei treballa "amb diverses hipòtesis" davant de quin pugui ser el desenllaç del cas Nóos equival a una mena de confessió encoberta, en el sentit que ni ells mateixos descarten (més aviat sembla que se l'esperen) una sentència de culpabilitat. I dir també "Sempre hem respectat les decisions del magistrat; només demanem que acabi aviat" és fàcilment interpretable com un crit de desesperació que no ajuda a pensar res de bo sobre el comportament de la idíl·lica família borbònica en les últimes dècades. Si a tot això hi afegim que la ciutadania es crema de dia en dia a força de retallades, privacions, atur, escàndols de corrupció i desgast total de la credibilitat de les classes dirigents, el mínim que es pot dir de les paraules del lleial Spottorno és que van resultar "inoportunes", com s'ha dit des d'IU, més que més perquè no resulta difícil veure-hi un intent de pressió a la justícia.

Vés a saber si és casualitat, però ahir (el dia que Joan Carles de Borbó feia 76 anys) TV3 va emetre la minisèrie de dos capítols 23-F, el dia més difícil del rei. Es tracta d'una producció de Televisió Espanyola que intenta ficcionalitzar les hores de sotsobra i incertesa que van suposar les llargues hores del cop d'estat entre tots els que d'alguna manera hi van tenir alguna cosa a veure, i, molt particularment, en el cas del rei Joan Carles. La pel·lícula està feta amb més mitjans i voluntat que no encert, i, a pesar d'un repartiment més que remarcable (Lluís Homar, Emilio Gutiérrez Caba, Jordi Dauder, Juan Luis Galiardo, Mónica López, Manel Barceló, Pep Munné, Joan Massotkleiner), naufraga en el seu intent de presentar un retrat tan bondadós del nostre Borbó predilecte que causa fins i tot una certa hilaritat: marit atent, pare amantíssim, fill que s'emociona quan parla per telèfon amb els seus pares i, per damunt de tot, monarca profundament preocupat pel destí dels seus súbdits. També és cert que el telefilm és de l'any 2009, quan el populatxo encara no estàvem al corrent de les aventures de Don Joan Carles per devers Botswana.

En tot cas, tot plegat apunta cap a la hipòtesi fins ara més ben definida per la Casa del Rei que representa Rafael Spottorno: mirar de carregar totes les culpes a un gendre malèvol, mentre s'intenta presentar una imatge magnífica i irreprotxable del rei, començant pel seu rol de pater familias. Llàstima que arriben tard. Llàstima que no hi ha qui s'ho cregui. Llàstima que això no sigui salvar el prestigi d'una institució, sinó un nou intent (fútil, ja) d'enganyar la ciutadania.